Avui he retrobat el meu blog no sé si hi ha algún veí, m'agradaria que hi fóssins tots doncs vam crear una bona amistat, ara amb el confinament tornraré a escriure cosetes.

2009

A les acaballes d'un nou final del món, un apocalipsi, un desastre,...Doncs ens apropem a l'any on els maies veient el nou renaixement de l'espècie humana i per això era necessari un devastament de tota la nostra espècie...l'any és el 2012 concretament el 21 de desembre quan el sol entra a l'estació de l'hivern, encetem una nova esperànça.

Probablement tot són teories, però sempre hi ha un dubte i aquest dubte ni la fe en qualsevol déu fa que la por hi sigui evident.

El calendari maia, Stonehenge, les piràmides d'Egipte, el templa de Angkor Wat, cada monument de l'antiguïtat ofereix una pista d'un misteri milenari, un misteri que ens afectarà a tots els éssers vius de la terra.

Ens amaguen massa coses, potser perque no les compendríem, potser perquè som un experiment, potser arribarà un dia en que descobrirem el PERQUE, de la raça humana, el PERQUE som aquí...

Qui diu que els Reis Mags no existèixen?

Fins els nou anys vaig viure la il.lusió dels Reis Mags en tota la seva plenitud i magnitud.

El muntatge que els meus pares i la meva germana gran em "muntàven" feien què els Reis Mags fóssin reals.

Quan encetàvem el mes de desembre els Reis em trucàvem per telèfon, si heu llegit bé, em trucàven a mi i a la meva germana. Les trucades què podien ser unes tres o quatre, anàven desde que Ells sortien d'Orient fins quasi bé la nit d'abans de Reis. Ells, sa Majestats ho sabien tot, tot el que havíem fet de "dolent" i tot el que havíem fet de bo.

Recordo aquelles trucades amb por, nervis i a vegades no voler-nos posar. Recordo el dia que vaig tallar amb unes tisores els guants de goma de rentar els plats de la meva mare i Ells ho van saber, per això eren Mags, tot ho veien. I la nit Màgica que havien de venir no podiem dormir dels nervis, fins hi tot suàvem dins el llit.

Les meves filles també en tingut el privilegi de poder parlar amb els Reis per telèfon.

El divendres passat ens va trucar el Rei Baltassar, fins hi tot va parlar amb mi.

Els Reis Mags existeixen de veritat i sinó espereu que potser us trucaran també per telèfon.

Els Nadals

Que és el que tenien els Nadals anys enrera?

Potser l' inocència de ser un infant.

Records que a vegades fan mal, records on a vegades un sonriure es dibuixa als teus llavis, records...

Recordo aquells dies plens...El dia de Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia 1, la nit de reis, el dia de reis. Sempre a casa els pares, els avis, les meves germanes, la senyora Juanita, el tiet Miquel, després els marits, les nenes. Dies llargs fins el vespre, sentats al voltant de la taula, jugant al bingo, veient la pel.licula de Nadal, feliços, riallers....Torrades a llar de foc....

I ara aquests dies ja no hi són, aquests dies els vivim diferent d'una altre manera, no per això menys feliços, però diferents...Els avis ja no hi són, la senyora Juanita i el tiet Miquel tampoc, hi ha gent nova a la familia...El lloc de reunió tampoc hi és. Només queda el record d'aquells dies viscuts.

La melanconia s'apropa i jo la rebutjo. Posarem bona cara, intentarem que l'alegria ompli el meu cor. Perque el fet que tot sigui diferent no vol dir pas que sigui dolent.

ja som a desembre

El temps passa molt depressa i només t'adones quan per exemple vinc aquí al bloc i veig que desde setembre no actualitzo. Hi han hagut una sèrie de circunstàncies primordials que han fet que no hagi estat possible escriure o passajar-me pels demés blocs. Moltes de possitives i altres de menys però que s'han resolt molt bé.

Hi ha una notícia que m'ha posat molt contenta, una notícia que el meu marit feia molt temps que esperava i per fi ha arribat. Quan m'ho va dir em vaig omplir d'alegría, perque s'ho mereix, i crec que en farà bon ús.

Estic bé i molt enfeïnada, doncs a la botiga obrirem tots els diumenges fins reis.

Només quatre ratlles per fer-vos saber que a estones continuo dins la onda.

Un record dolorós per Joan Baptiste Humet, de vegades ressona dins el meu cap, la dolça Clara,.

No hi ha paraules

Només un clam,una cançó,un sentiment, una manera de viure.....SER CATALÀ.

El meu tiet...

A poc dies de dol en el cor de tots els catalans, el meu cor i la meva ànima se'n vestit de tristor.

El divendres passat el meu tiet ens va deixar. Els sentiments se'm desplegàren en un ventall inmens, perquè evocar-lo fa que m'endinsi dins la meva infantesa. Una infantesa inmillorable.

De Madrid vinguéren la meva mare i la meva tieta, quinze anys tenia la meva mare i la seva germana tretze quan van començar a caminar agafades de la mà del meu pare i del meu tiet.

Junts van fer molt camí i dic junts perquè els quatre van fundar l'empresa LP, que més tard es disoldria per continuar per separat, però malgrat això ells no se separarien, el contrari, a cada part de la meva tieta, què va tenir sis fills, allà hi eren el meu pare i la meva mare, a cada part de la meva mare, els hi eren. Junts van patir la mort de la iaia Maria, junts a les operacions i malalties dels fills, junts quan van operar el meu pare, a la meva mare, el meu tiet... JUNTS SEMPRE. SEMPRE...

Anys de diumenges al Mar i Cel, a la piscina de Can Perellada, a Papiol...Recordo l'emblemàtica furgoneta, els seus colors... els nervis de veure'ns. I és que heu omplert tants dies en la meva infantesa...què només puc donar les gràcies per haver caminat plegats, tiets i papes.

Ara us faltarà un jugador a taula...

Un petó tiet.

La por

La nit ja és fosca, tancada, silent, a casa tots dormim. Un telèfon es deixa sentir, un truc, salto del llit i li donc un cop al meu home, miro el despertador, 4:45, escolto dins el silenci de casa una veu, fluixa, no entenc el que diu. Baixo l' escala buscant el fil de la veu que conversa sola, arribo fins l'habitació de la meva filla gran, ella està dormint, quieta, la repiració tranquil.la. Pujo l'escala per tornar al llit sense entendre res, mentre pujo l' escala torno a sentir la veu gens entenedora. PROU, m'entorno al llit, jo s'ho faran.

L'endemà, el meu home torna a casa a quarts de dues de la matinada, la casa silent, tots dormim. Ell va cap a la cuina a sopar una miqueta, tot està callat,només es deixa sentir la flaire dels jassamins que la veïna del costat té plantats. Ell, revisa la casa abans de pujar a dormir. Mentre puja l'escala escolta una veu cantan una cantarella gens entenedora. Baixa l' escala, i s'atura davant l'habitació de la nena gran i tot està en silenci, ella dormint. Torna a pujar l'escala i la cantarella torna a ressonar dins la foscor de la nit. Va pujar cagant llets.

La pròxima vegada ho grabaré.

Educació

Cal recordar el que et van ensenyar els educadors, pares, professors..? A vegades cal fer un forat amb les mans i excavar dins del teu ser fins poder arribar a tocar els fonaments i llavors veure-hi el que van cimentar els teus educadors.

Hi ha molta gent que els seus fonaments trontollen perquè no van estar pastats amb bona educació, potser els educadors no en van saber més?.

Tot això em serveix per poder ,disculpar? Allò què jo no entenc de les persones.

Fa molt temps un amic molt estimat em va dir que l'educació és sinònim d'hipocresia. Jo no hi estic d'acord, perquè encara sóc de les poques persones (què il.lusa) que creuen amb la PERSONA, pura,neta,clara i amb principis.

Un queixal malparit

La nit em desperta amb un dolor punxat, efereïdor i engorrós, la suor em baixa espatlla avall, un plor d'impotència s'apodera del meu pensament i jo només puc maleir el "puto" queixal.

No sabia pas que un dolor de queixal fos tan fort, hagués parit un parell de vegades seguides abans de sentir la impotència de no poder minvar aquell dolor.

Vaig passar la nit dopada, dopada? només un parell d'hores s'esvaïa aquell dolor amb paracetamol d'un gram, després tornava l'enemic, semblava talment que les dents volguèssin sortir de les genives. L'endemà sense haver dormit i maltractada encara pel dolor vaig anar d'urgències a la clínica dental i allà es va obrir una claror, uns antibiòtics acompanyats d'unes pastilles, em van calmar la situació.

Reflexió: El "puto" queixal que em va donar la llauna era el del seny. És precisament aquest queixal el que fa trontollar tota la boca i el més íntim del teu ser, només per ésser el queixal què té cervell? És potser per això que en patim les conseqüències?

La piscina

Fa molta calor,xafogó...La piscina em reclama, l'aigua blavosa em crida fluixet. Baixo les escaletes de pedra i sento l'aigua freda pujant pel meu cos, ara els peus, els genolls, els malucs, la panxa, els pits...Tot d'una m'enfonso fins sentir la fredor dins el meu cap. Nedo, unes braçades m'endinsen lluny de les escaletes que tant bon punt em rebien.

Vull tocar amb els dits del peu el rajol a quadrets blau del terra de la piscina i és llavors quan m'adono què he anat massa lluny...Intento nedar i apropar-me a la vora de la piscina, agafar-me a la porositat grisa que encercla l'aigua blava on jo no puc tocar de peus. No puc. Els meus braços es queden herms, quiets, només els meus ulls criden, ni tan sols surt de la meva gola cap soroll, cap reclam. El meu cos llarg i prim s'enfonsa...

Una punyalada per l'esquena, a traició...

Després de tant temps...

Ja fa un mes que no escric i no serà pas per falta de ganes...Però disculpeu-me, ja sabeu, les vacances que ja han finalitzat per mi, la tornada a la feina i el conseqüent" CABREIG", en trobar-me un gran "cacau" a la botiga, encara a hores d'ara no ens en sortim. Piscineta pel matí i a la tarda a la feina, al vespre arribo tan reventada que només tinc ganes d'estirar-me al sofà.

Avui m'he posat i ben posada, amb l'ordinador a la falda i els dits damunt el teclat us faig saber que ja hi sóc per aquestes contrades.





Caldria fer esment d'unes vacances que he tingut amb dues parts.

La primera setmana, descans total, vida íntima,(per no dir sexualitat desenfrenada),passejades a la vora del mar, sopars íntims a prop d'un espadat, titelles a la nit, pujar en un vaixell i anar a una altra ílla...



La segona setmana, us imagineu a dos adolescents incorporant-se a aquesta pau i tranquilitat de la primera setmana? així va anar....

És estrafolari?

Diguem què no, tot depen de com és miri...

Ja, ja...A la feina em muntat un "splay" de cosetes eròtiques...Ja,ja.

Primer us diré que un "splay" és una "paradeta" o "bodegó" o lloc on es posen objectes o coses per poder vendre i sempre a primera línea dins una botiga.

Objectes eròtics:

-Una manopla rugosa per treure les coses calentes del forn-li donem la volta-i tenim una mà per fer un solitari.

-un llevataps, negre i llargíssim, ostres el poses damunt la taula i no saps ben bé és què és-li donem la volta- i tenim un SUPER vibrador.

-Una mà que en principi la seva finalitat serveix per posar damunt el tocador i farcir d'anells els seus dits-li donem la volta-i tenim un joguina sexual on els dits poden fer meravelles.

I això és estrafolari? No és tan senzill com posar-li una mica de salsa a la vida. JA,JA.

BONA REVETLLA!!!!!!!

Serà la meva primera revetlla de Sant Joan què passi al costat del meu marit, després de vuit anys....i és que hi ha coses que ja toquen de fer.

Vaja temps

Vaja temps! i jo que espero el sol i la calor pel dia 29 de juny fins el 15 de juliol, per poder gaudir d'unes bones vacances de mar...Espero que d'aquí poquets dies la cosa s'arregli.

Feina, sopars, fi de curs, graduació infantil, desgavell d'horaris dins la familia, gosset nou a casa (nou de novell, no de número) ...he de trobar un equilibri, i el trobo és clar...delegant aquesta és la paraula clau.

Perquè delegant pots trobar més temps per fer tot allò que creies no poder arribar a fer, però malgrat delegar has de trobar la gent adient per poder donar el càrrec de delegador. Bé m'ensurto i amb això tinc prou.

Avui acabo aviat, tinc poc temps doncs hem d'anar cap a l'aeroport a recollir una persona important.

Un petó a tots què m'hi poso poc però no us oblido.

Un petó Meritxell.

Pederastra

Un pederastra és una persona malalta?

Al llarg dels temps sempre hi ha hagut persones que agrada de tenir relacions sexuals amb nens o nenes, a l'antiga Grècia estaven ben mirades tot tipus de relacions sexuals (homosexuals, amb nens...) sempre que les dues parts estiguéssin d'acord, potser el fet d'haver-hi banys i saunes d'un únic sexe fomentava aquest tipus de relacions. Llavors no era tildat d'aberració. A l'antic Egipte es va casar Tutankamon amb la seva germana Ankhesenpaaton, fills del mateix pare Akhetaton i "probablement" de diferents mares. I així podem fer una bona llista molt llarga.

Si ens remuntem als casaments de reis què per tenir més extensió territorial i més patrimoni i afavorir aliances, trobem que es casaven oncles amb nebodes, cosins amb cosines, cunyats i sobretot reis nens amb reines nenes...què passava llavors? Tenien l'absolució del Papa que també hi prenia part amb la suculenta repartició de béns. Llavors no era tildat d'aberració.

Què és el que ara està passant? Doncs què ens hem près la llibertat sexual com una espècie de llibertinatge forçant a la persona què nosaltres voldriem prendre per afavorir-nos sexualment?

És què hi ha realment una malaltia fastigosa dins el cap d'aquesta mena de gent?

La llibertat dels mitjans afavoreix aquesta pràctica? Tanta desinformació a tots els medis, com ara la facilitat d'agafar un ordinador i no sabent qui hi ha a l'altra costat deixem anar tota la nostra malaltia reprimida i aquí afavoreix?. I aquells que buscant nens es fiquen a blocs d'escoles on els nens surten fent les seves activitats escolars ,mai tapats de cara, i fins i tot l'activitat extraescolar a la piscina? Fa por i molta. No voldria pas que un fill meu pogués ficar-se dins de la casa d'un d'aquests personatges mitjantçant l'ordinador. Vivim en un món on la por cap els nostres petits és molt gran i no podem fer res, estem desemparats davant aquest monstre què és el pederastra, ni la llei ,ni els jutges ens donen cap solució. Cal reformar, cal corretgir, cal penalitzar,cal millorar tot aquest engrenatge per poder viure tranquils i deixar un món més net, més senzill i sense por cap als nostres fills.

Què puguin anar a comprar i a l'escola sols, sense sorolls de petjades silencioses darrera les seves esquenes.

TAN DIFÍCIL ÉS EL QUÈ DEMANEM?

La vida

Passan els anys i t'adones del què realment t'ha donat la vida, el que has aportat, el que t'ha aportat, el què has fet, el que no has fet, el perquè vius i per qui o per què, un munt de preguntes on les respostes mai les arrives a saber, una gran incògnita, un parany, una porta on la clau no la tenim al nostre abast...

Si vinguéssim a aquest món amb un llibre d'instruccions clar i específic per cada situació, la vida seria molt més fàcil, o potser no valdria la pena viure-la, és això i per això que vivim la vida?, perquè és excitant, perillosa, i mai saps amb anterioritat el què et depararà cada etapa?

El meu cap no para de devallar...Si amb divuit anys no m'hagués lligat a una persona...si no m'hagués casat ...si hagués fet el què realment jo volia....sinó m'hagués tornat a casar...si hagués deixat fruir la vida tal com anava fent...Tot el què m'hagués estalviat de patir si sota el meu braç, en néixer, hagués portat un llibre d'instruccions.

Solament estic d'acord amb l'amor que sento i rebo de les meves dues nenes.

Plou

Plou, per fi plou, però plou al gust de tothom?

Cap de setmana llarg, potser platja, muntanya, fira a Sant Feliu?.Tot s'anat en orris, tot aigüat...

Només estant gaudint d'aquesta aigua meravellosa els pantans de Catalunya, Beneïts siguin!

Si el temps segueix amb aquesta trajectòria, potser aquest estiu no tindrem carència d'aigua, podrem tornar a deixar obertes les aixetes mentre ens rentem les dents, alhora de la dutxa gaudir-la sense pressa i posar-nos sota el raig d'aigua quan estigui ben calenta, pitxar el botó de la cisterna de la tassa del vàter tantes vegades com calgui i quan no calgui...total no es tornarem a donar de la necessitat d'aquest líquid tan preuat fins que tornem a necessitar-lo i tornin les disputes pel trasvassament i el fet de què altris ens deixin aigua....

Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que tropessa dues vegades en la mateixa pedra.

Ens podriem estalviar molts mal de cap si fóssim més concients.

Començo...

Començo per tu...Perquè hi ets, perquè mai tens un no, perquè somrius, perquè la vida és més fàcil al teu costat, perquè m'agafes la mà quan cal, perquè els problemes s'esveeixen quan tu els toques, perquè al vespre les teves cames lliguen les meves cames, pels teus petons, pels teus braços forts i aclaparadors, pel teu sexe, perquè ets tu i no cap altre.

Un pont molt llarg...i què?

S'apropa un pont, més ben dit un super pont, i què?

S'obre davant meu un nou mes de MAIG, senzill, càlid, i plè d'aniversaris.

Festiu dijous, indignada pel Barça (no val la pena), dilluns festa (me la deuen).

Diumenge 18 aniversari de la meva petita, SIS anys, qui ho diria, com passa el temps, nou anys enrera si m'ho diuen no m'ho crec, Va ser un regal encertat a la primera.

Dimarts 20 aniversari del meu marit.

I anem veient com passa el temps, joiós , davant un àmbit què s'ens obre per poder agafar tot allò què ens cal per estimar i viure...

Avui he obert els finestrons i he deixat entrar la primavera, perquè avui la sento viva i meva...

un os a l'esquena?

La gent es queixa que no hi ha feina...Més ben dit es queixa la gent que té un os a l'esquena.

Potser hauriem d'especificar el terme i dir què no hi ha la feina que hom voldria, ja sigui per qüestió d'horari, de sou o de què queda més "guay" treballar de... Llavors davant aquestes "pegues" si què podriem dir que no hi ha feina.

Avui ,aquest matí a la meva feina fotaràn a fora a quatre treballadores, els motius?

Una marxa perquè ha trobat una feina que s'acopla més bé al fet de poder estudiar pel matí.

Un'altre perquè porta dos mesos de baixa?

L'altre perquè (va començar a treballar dilluns passat) i el dissabte va voler sortir de marxa i "un fort dolor de queixal" va impedir que anés a treballar, però no de marxa.

I la més treballadora la foten fora perquè no s'enten amb una companya (i no sé pas de quí és la culpa), i llavors l'ambient que creen les dues és insostenible.

TOTAL que avui dilluns comencen quatre de noves... tindrà alguna d'elles un os a l'esquena?