dilluns, 5 de gener de 2009

2009


A les acaballes d'un nou final del món, un apocalipsi, un desastre,...Doncs ens apropem a l'any on els maies veient el nou renaixement de l'espècie humana i per això era necessari un devastament de tota la nostra espècie...l'any és el 2012 concretament el 21 de desembre quan el sol entra a l'estació de l'hivern, encetem una nova esperànça.

Probablement tot són teories, però sempre hi ha un dubte i aquest dubte ni la fe en qualsevol déu fa que la por hi sigui evident.


El calendari maia, Stonehenge, les piràmides d'Egipte, el templa de Angkor Wat, cada monument de l'antiguïtat ofereix una pista d'un misteri milenari, un misteri que ens afectarà a tots els éssers vius de la terra.



Ens amaguen massa coses, potser perque no les compendríem, potser perquè som un experiment, potser arribarà un dia en que descobrirem el PERQUE, de la raça humana, el PERQUE som aquí...

dilluns, 15 de desembre de 2008

Qui diu que els Reis Mags no existèixen?


Fins els nou anys vaig viure la il.lusió dels Reis Mags en tota la seva plenitud i magnitud.

El muntatge que els meus pares i la meva germana gran em "muntàven" feien què els Reis Mags fóssin reals.

Quan encetàvem el mes de desembre els Reis em trucàvem per telèfon, si heu llegit bé, em trucàven a mi i a la meva germana. Les trucades què podien ser unes tres o quatre, anàven desde que Ells sortien d'Orient fins quasi bé la nit d'abans de Reis. Ells, sa Majestats ho sabien tot, tot el que havíem fet de "dolent" i tot el que havíem fet de bo.

Recordo aquelles trucades amb por, nervis i a vegades no voler-nos posar. Recordo el dia que vaig tallar amb unes tisores els guants de goma de rentar els plats de la meva mare i Ells ho van saber, per això eren Mags, tot ho veien. I la nit Màgica que havien de venir no podiem dormir dels nervis, fins hi tot suàvem dins el llit.


Les meves filles també en tingut el privilegi de poder parlar amb els Reis per telèfon.


El divendres passat ens va trucar el Rei Baltassar, fins hi tot va parlar amb mi.


Els Reis Mags existeixen de veritat i sinó espereu que potser us trucaran també per telèfon.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Els Nadals


Que és el que tenien els Nadals anys enrera?

Potser l' inocència de ser un infant.

Records que a vegades fan mal, records on a vegades un sonriure es dibuixa als teus llavis, records...


Recordo aquells dies plens...El dia de Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia 1, la nit de reis, el dia de reis. Sempre a casa els pares, els avis, les meves germanes, la senyora Juanita, el tiet Miquel, després els marits, les nenes. Dies llargs fins el vespre, sentats al voltant de la taula, jugant al bingo, veient la pel.licula de Nadal, feliços, riallers....Torrades a llar de foc....


I ara aquests dies ja no hi són, aquests dies els vivim diferent d'una altre manera, no per això menys feliços, però diferents...Els avis ja no hi són, la senyora Juanita i el tiet Miquel tampoc, hi ha gent nova a la familia...El lloc de reunió tampoc hi és. Només queda el record d'aquells dies viscuts.

La melanconia s'apropa i jo la rebutjo. Posarem bona cara, intentarem que l'alegria ompli el meu cor. Perque el fet que tot sigui diferent no vol dir pas que sigui dolent.

dimecres, 3 de desembre de 2008

ja som a desembre


El temps passa molt depressa i només t'adones quan per exemple vinc aquí al bloc i veig que desde setembre no actualitzo. Hi han hagut una sèrie de circunstàncies primordials que han fet que no hagi estat possible escriure o passajar-me pels demés blocs. Moltes de possitives i altres de menys però que s'han resolt molt bé.


Hi ha una notícia que m'ha posat molt contenta, una notícia que el meu marit feia molt temps que esperava i per fi ha arribat. Quan m'ho va dir em vaig omplir d'alegría, perque s'ho mereix, i crec que en farà bon ús.


Estic bé i molt enfeïnada, doncs a la botiga obrirem tots els diumenges fins reis.


Només quatre ratlles per fer-vos saber que a estones continuo dins la onda.


Un record dolorós per Joan Baptiste Humet, de vegades ressona dins el meu cap, la dolça Clara,.

dijous, 11 de setembre de 2008

No hi ha paraules


Només un clam,una cançó,un sentiment, una manera de viure.....SER CATALÀ.

dilluns, 8 de setembre de 2008

El meu tiet...


A poc dies de dol en el cor de tots els catalans, el meu cor i la meva ànima se'n vestit de tristor.


El divendres passat el meu tiet ens va deixar. Els sentiments se'm desplegàren en un ventall inmens, perquè evocar-lo fa que m'endinsi dins la meva infantesa. Una infantesa inmillorable.


De Madrid vinguéren la meva mare i la meva tieta, quinze anys tenia la meva mare i la seva germana tretze quan van començar a caminar agafades de la mà del meu pare i del meu tiet.

Junts van fer molt camí i dic junts perquè els quatre van fundar l'empresa LP, que més tard es disoldria per continuar per separat, però malgrat això ells no se separarien, el contrari, a cada part de la meva tieta, què va tenir sis fills, allà hi eren el meu pare i la meva mare, a cada part de la meva mare, els hi eren. Junts van patir la mort de la iaia Maria, junts a les operacions i malalties dels fills, junts quan van operar el meu pare, a la meva mare, el meu tiet... JUNTS SEMPRE. SEMPRE...

Anys de diumenges al Mar i Cel, a la piscina de Can Perellada, a Papiol...Recordo l'emblemàtica furgoneta, els seus colors... els nervis de veure'ns. I és que heu omplert tants dies en la meva infantesa...què només puc donar les gràcies per haver caminat plegats, tiets i papes.


Ara us faltarà un jugador a taula...


Un petó tiet.

diumenge, 24 d’agost de 2008

La por


La nit ja és fosca, tancada, silent, a casa tots dormim. Un telèfon es deixa sentir, un truc, salto del llit i li donc un cop al meu home, miro el despertador, 4:45, escolto dins el silenci de casa una veu, fluixa, no entenc el que diu. Baixo l' escala buscant el fil de la veu que conversa sola, arribo fins l'habitació de la meva filla gran, ella està dormint, quieta, la repiració tranquil.la. Pujo l'escala per tornar al llit sense entendre res, mentre pujo l' escala torno a sentir la veu gens entenedora. PROU, m'entorno al llit, jo s'ho faran.


L'endemà, el meu home torna a casa a quarts de dues de la matinada, la casa silent, tots dormim. Ell va cap a la cuina a sopar una miqueta, tot està callat,només es deixa sentir la flaire dels jassamins que la veïna del costat té plantats. Ell, revisa la casa abans de pujar a dormir. Mentre puja l'escala escolta una veu cantan una cantarella gens entenedora. Baixa l' escala, i s'atura davant l'habitació de la nena gran i tot està en silenci, ella dormint. Torna a pujar l'escala i la cantarella torna a ressonar dins la foscor de la nit. Va pujar cagant llets.


La pròxima vegada ho grabaré.