dilluns, 15 de desembre de 2008

Qui diu que els Reis Mags no existèixen?


Fins els nou anys vaig viure la il.lusió dels Reis Mags en tota la seva plenitud i magnitud.

El muntatge que els meus pares i la meva germana gran em "muntàven" feien què els Reis Mags fóssin reals.

Quan encetàvem el mes de desembre els Reis em trucàvem per telèfon, si heu llegit bé, em trucàven a mi i a la meva germana. Les trucades què podien ser unes tres o quatre, anàven desde que Ells sortien d'Orient fins quasi bé la nit d'abans de Reis. Ells, sa Majestats ho sabien tot, tot el que havíem fet de "dolent" i tot el que havíem fet de bo.

Recordo aquelles trucades amb por, nervis i a vegades no voler-nos posar. Recordo el dia que vaig tallar amb unes tisores els guants de goma de rentar els plats de la meva mare i Ells ho van saber, per això eren Mags, tot ho veien. I la nit Màgica que havien de venir no podiem dormir dels nervis, fins hi tot suàvem dins el llit.


Les meves filles també en tingut el privilegi de poder parlar amb els Reis per telèfon.


El divendres passat ens va trucar el Rei Baltassar, fins hi tot va parlar amb mi.


Els Reis Mags existeixen de veritat i sinó espereu que potser us trucaran també per telèfon.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Els Nadals


Que és el que tenien els Nadals anys enrera?

Potser l' inocència de ser un infant.

Records que a vegades fan mal, records on a vegades un sonriure es dibuixa als teus llavis, records...


Recordo aquells dies plens...El dia de Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia 1, la nit de reis, el dia de reis. Sempre a casa els pares, els avis, les meves germanes, la senyora Juanita, el tiet Miquel, després els marits, les nenes. Dies llargs fins el vespre, sentats al voltant de la taula, jugant al bingo, veient la pel.licula de Nadal, feliços, riallers....Torrades a llar de foc....


I ara aquests dies ja no hi són, aquests dies els vivim diferent d'una altre manera, no per això menys feliços, però diferents...Els avis ja no hi són, la senyora Juanita i el tiet Miquel tampoc, hi ha gent nova a la familia...El lloc de reunió tampoc hi és. Només queda el record d'aquells dies viscuts.

La melanconia s'apropa i jo la rebutjo. Posarem bona cara, intentarem que l'alegria ompli el meu cor. Perque el fet que tot sigui diferent no vol dir pas que sigui dolent.

dimecres, 3 de desembre de 2008

ja som a desembre


El temps passa molt depressa i només t'adones quan per exemple vinc aquí al bloc i veig que desde setembre no actualitzo. Hi han hagut una sèrie de circunstàncies primordials que han fet que no hagi estat possible escriure o passajar-me pels demés blocs. Moltes de possitives i altres de menys però que s'han resolt molt bé.


Hi ha una notícia que m'ha posat molt contenta, una notícia que el meu marit feia molt temps que esperava i per fi ha arribat. Quan m'ho va dir em vaig omplir d'alegría, perque s'ho mereix, i crec que en farà bon ús.


Estic bé i molt enfeïnada, doncs a la botiga obrirem tots els diumenges fins reis.


Només quatre ratlles per fer-vos saber que a estones continuo dins la onda.


Un record dolorós per Joan Baptiste Humet, de vegades ressona dins el meu cap, la dolça Clara,.