dijous, 11 de setembre de 2008

No hi ha paraules


Només un clam,una cançó,un sentiment, una manera de viure.....SER CATALÀ.

dilluns, 8 de setembre de 2008

El meu tiet...


A poc dies de dol en el cor de tots els catalans, el meu cor i la meva ànima se'n vestit de tristor.


El divendres passat el meu tiet ens va deixar. Els sentiments se'm desplegàren en un ventall inmens, perquè evocar-lo fa que m'endinsi dins la meva infantesa. Una infantesa inmillorable.


De Madrid vinguéren la meva mare i la meva tieta, quinze anys tenia la meva mare i la seva germana tretze quan van començar a caminar agafades de la mà del meu pare i del meu tiet.

Junts van fer molt camí i dic junts perquè els quatre van fundar l'empresa LP, que més tard es disoldria per continuar per separat, però malgrat això ells no se separarien, el contrari, a cada part de la meva tieta, què va tenir sis fills, allà hi eren el meu pare i la meva mare, a cada part de la meva mare, els hi eren. Junts van patir la mort de la iaia Maria, junts a les operacions i malalties dels fills, junts quan van operar el meu pare, a la meva mare, el meu tiet... JUNTS SEMPRE. SEMPRE...

Anys de diumenges al Mar i Cel, a la piscina de Can Perellada, a Papiol...Recordo l'emblemàtica furgoneta, els seus colors... els nervis de veure'ns. I és que heu omplert tants dies en la meva infantesa...què només puc donar les gràcies per haver caminat plegats, tiets i papes.


Ara us faltarà un jugador a taula...


Un petó tiet.