diumenge, 30 de setembre de 2007

La porteria



Anys enrera, durant el segle passat, a quasi bé tots els blocs de pisos hi havia porteria, avui en dia encara resten en alguns edificis, sobretot en les zones més emblemàtiques de la ciutat.
La porteria estava ubicada a l'entrada principal del bloc en una garita de fusta i finestretes de vidre o bé només un mostrador i una cadira o sillonet al darrere.
La persona que es feia càrrec de la porteria s'anomenava porter/ra depèn el sexe de la persona a ocupar el càrrec. Aquest porter/ra vivia en un pis cedit per la comunitat de l'edifici, a canvi de fer treballs com ara mantenir net l'indret, baixar i tirar les escombraries de tots els veins, encarregar-se del manteniment com ara canonades, electricitat,etc.. i altres serveis. Disposava de totes les claus dels veins i si venia el del gas o altres personatges a casa teva i tu no estaves, el porter/ra tenia tota la teva confiança per entrar-hi. A més rebia un sou.
Els pisos on habitaven els porters/res eren petits.

Al matí trobar-te amb un sonriure quan marxaves cap a la feina (a vegades si li encarregaves et comprava el diari), era tot un plaer. T'avisava un taxi si et calia, t'ajudava amb les bosses quan tornaves de la plaça, era tot un personatge. Un personatge que ha anat perden el seu lloc de treball degut a la instal.lació dels porters automàtics a tots els edificis, porters automàtics inteligents però insensibles i sense cor i sense el sonriure d'una persona que feia les feines que avui en dia li cal a un edifici, ara a canvi les han de fer tot una munió de persones que com que no viuen a l'edifici en qüestió les fan malament i a part a uns preus poc raonables. Per exemple netejar l'escala. Només aquest tema ja és tot un enranou.

Jo tinc sort, si molta sort, doncs el meu bloc tenim portera, la senyora Lluïsa, és una senyora d'uns 60 anys, la dona sempre va molt arreglada malgrat portar una bata d'aquelles florejades i virolades, llueix arrecades grosses que li pengen de les orelles estirant-li tot el lòbul, les ungles llargues pintades d'un color focs i nacarat, porta sabatilles als peus. I sempre té un sonriure vermell pintat a la cara.
A mi em diu la nena el pis de sota, i sempre em diu que quan em casaran. No és gens tafanera, però li agrada molt parlar i si tens pressa fins i tot et sap greu deixar-la amb la paraula a la boca.
La senyora Lluïsa no té fills, només un marit que si voleu saber la veritat mai he vist.


Us he posat una foto de l'entrada del meu bloc, a l'esquerra podeu veure una garita de vidre, allà és on s'està la senyora Lluïsa. Al final de la garita hi ha una porta per on entra a casa seva.

dissabte, 29 de setembre de 2007

Jo visc


Visc en un bloc de pisos vell i atrotinat, qualsevol que passi pel davant pot pensar que està a punt d'enrrocar-se per fer-hi pisos nous, però el que realment no sap la gent és que en aquest bloc hi ha força històries, històries per explicar, històries per callar, històries que et deixen bocabadat...un munt d'històries.
Jo visc al pis de sota, del veí del pis de dalt.
El meu pis és petit i alhora gran. Té tot el sol a dins quan despunta el matí i alhora tota la claror de la lluna quan arriba el capvespre.
El meu pis té caliu, el tinc farcit de catifes de tots colors.
El meu pis té dues habitacions, una és la meva cambra per dormir i l'altre la tinc plena de llibres, una cuina amb una taula rodona al mig (la vaig trobar als encants), una cambra de bany que té fins i tot banyera, una banyera d'aquelles amb potetes de lleó de llautó i una sala que suposo havia de ser el menjador però que jo no hi he posat taula, (la taula de la cuina és suficient) he deixat caure al bell mig de la sala dos sofàs enormes, llums de peu, i quatre coses més.
No he vestit les finestres (no m'agraden les cortines) però malgrat això ningú hi pot tafanejar.
El terra és d'un rajol rústic o antic, són cuadradets petits de diferents colors, que jo vaig tapant amb les catifes per treure la gelor.
M'hi trobo a gust, és casa meva i l'estimo.