Denúncia

Ahir dimarts com cada dia al passar per davant de l'estació em van donar el diari QUÉ!, precisament aquest dia (feia sol) no duia les ulleres de sol, per mi va ser un error no dur-les posades perquè avui dimecres encara em dura la cremor als ulls. I dic tot això per la indignació que vaig sentir en llegir a la primera plana una notícia amb una falta d'ortografía garrafal. No entenc que un grup de persones que editen un diari què surt al carrer amb una tirada important (aquest fet és irrellevant) no puguin fer servir unes eines tan importants com un simple diccionari.

Hi ha molta gent que la seva única manera d'aprendre és llegint i aquests errors (aquest error no és d'impressió) dificulten l'aprenentatge.

Jo ja he fet els meus deures i via correu he formulat la meva queixa.

Us deixo l'enllaç de la primera plana, però abans posseu-vos les ulleres de sol, i ha veure si trobeu la falta.....

http://www.quediario.com//pdfs/barcelona/301007bar.pdf

Revistes a la consulta del metge...

Fa uns dies a la consulta del ginecòleg va caure a les meves mans una revista vella, mentre esperava...anava passant els fulls sense donar especial importància al que deien les lletres...fins que em vaig aturar a una plana on deia..."Y después del sexo ¿qué hacemos?...Para sexo estaba yo, si d'aquí uns minuts el ginecòleg m'anava a "remenar"per fer la revisió anual.

Però els meus ulls s'hi van aturar i vaig anar llegint:

Durante el orgasmo el cuerpo libera sustancias químicas que provocan un suave mareo. Así que si él necesita unos minutos de sueño antes de retomar la faena,tómatelo como un síntoma de su satisfacción (no de su aburrimiento).

Prohibido:

-Iniciar una conversación seria: su cerebro se parece tanto al de un calamar frito que ni él mismo seria capaz de recordar su nombre.

-Intentar volver al ataque antes de que él esté listo, la idea es hacerle sentir como Hércules, no como un ancianito sin viagra.

-Usar frases inquisitivas del tipo "¿en qué piensas?", si le arrojas una frase de ese estilo es posible que se ponga a reflexionar y éste sea el resultado:"antes no pensaba, pero ahora pienso en cómo salir de aquí en los próximos 10 segundos sin que te sientas ofendida".

-Zapear, acurrucarse juntos en el sofá y ver la tele es una cosa, pero convertir el lecho en una sala de estar, manda un mensaje inequívoco. Aquí haig de "mandar un mensaje"?

I dic jo: És que s'han de tenir normes per estimar o per follar, tan difícil és, que quan dues persones s'estimen o simplement fan sexe, quelcom hagi de dir com han d'anar el pre- i el post- d'una bona estona de sexe? És aquesta mena de revistes les que llegueixen els /les adolescents i no tant adolescents? No trobeu que titlle a l'home com el eterno "guerrero" que torna de la guerra i la dona ha d'estar a la seva disposició?

I a la dona com la titlle? de "submisa" i "complaciente" i jo queeeeeeeeeeee? Com a dona que sóc no hem de tenir llavors, també unes normes?.... Una mica de respecte, per favor...

Sort que la Montse la infermera, va cridar el meu nom, Rosa ja pots passar...

Àlex Susanna

Orgull i saviesa és el que sento quan nomeno el nom d'Àlex Susanna. El vaig tenir com a mestre, mestre de l'esperit, mestre del cor, mestre d'educació....Amb mi va encetar la seva carrera docent com a professor de català a un institut...Llavors vaig seguir la seva trajectòria i no em perdia cap Festival internacional de Poesía de Barcelona, que ell mateix va fundar l'any 1984.

El mar, com el foc o la pluja,

acompanya l'home aquestes nits de densa lectura

en què tot és ja fosc i irreverent.

De tant en tant se n'adona.

El mar és com un coixí

on ell recolza alguna idea.

Llavors se l'enduu

i la bressa;la torna nova,

canviada, potser més clara o més neta...

El mar és la música, és el ritme

a què ens acompassem sense adonar-nos-en.

Alguna rialla ho trenca tot, però.

Llavors es tracta de tornar a començat.

El mar és la música, és el ritme

a què ens acompassem sense adonar-nos-en.

Alguna rialla ho trenca tot, però.

Llavors es tracta de tornar a començat.

El mar és la música, és el ritme

a què ens acompassem sense adonar-nos-en.

Com l'amor, potser...

Llavors es tracta de tornar a començat.

PD: mireu-li els ulls no és entendridor?...si amb la mirada ja et diu què n'és de poeta.

Em persegueixen els memes...

Em va passar un mem el señor del racó dalt del món en el qual cal donar alguns consells per mantenir un bloc, però el que no sabia jo és que per una altre banda hi havia la Zel fent el mateix, llavors a sota us deixo una barreja de mems ja que el que jo pugui dir ja ho diuen ells dos. Ara bé jo us demanaria que poseiu quelcom de "picant", "verd" ,....dóna brillantor a la pantalla de l'ordinador,per aquesta raó mai els hi passaria el mem a l'striper o la palito o el estripanits que se'm cala foc a l'ordinador...

- És important ser original, intentar aportar alguna cosa nova.
- Tot i que la majoria dels blocs parlen de temàtica diversa (aquesta és una de les seves gràcies), penso que és important que els visitants regulars sàpiguin més o menys què trobaran, i tenir un estil propi.
- Els blocs són un gènere nou, i crec que una de les característiques que ha de complir és ser atractiu a la vista. D'altra banda, atots ens costa llegir a l'ordinador, i per això sóc de l'opinió que els textos massa llargs no vénen de gust a la majoria. Cal ser més concret i directe.
-No cansis. Potser s'hauria de dir que el lector hauria d'estar assegut davant de l'ordinador.
-Dos camins, un, documentar-te si vols explicar quelcom, no s'hi val parlar sense fonaments, entenguem-nos, quan es tracta de qüestions serioses, notícies, campanyes, dades... Et pot enganyar la font, però penso que no s'hi val inventar-se res si intentes fer un post així com de denúncia, de política, de coses que passen, altra cosa és la pròpia opinió, aquí... explaia't!!!
-Procura no ser un lector anònim. No ens enganyem, el que ens agrada és poder llegir algun comentari, és que resulta un pèl trist parlar al desert, o a les pedres...

Passo la pilota, a la Carme R., a la Boira, i al jo mateix....

Tedi

Anava asseguda al seient del costat del conductor. Ell, parlava i parlava. Les seves paraules rebotaven dins el meu cap, com si fossin pilotes de plom. Jo tenia la mirada fixe cap un horitzó llunyà. Era tot el que jo tenia, res al meu abast.

Es feia fosc, a la meva dreta el cel ja era encès, d'un color roig engrescador. A la meva esquerra, ell, en Lluís. Movia les mans damunt el volant, se'l notava nerviós, i llavors vaig arribar a pensar que potser sabia el que ens estava pasant. Ho dubto, tants anys de matrimoni i mai havia encertat alhora de fer-me un regal. Erem dos extranys, sempre ho haviem estat, però ara que els nois ja éren fora de casa, la buidor aspre i eixuta es deixava sentir molt més.

Mai, ens haviem assegut per parlar-ne, malgrat que els nostres ulls busquessin en desesperació quelcom a que aferrar-s'hi. La nit ja era closa. L'angoixa em pujava pit amunt. Vaig buscar un kleenex dins la meva bossa, em vaig eixugar el front, les gotetes de suor lliscaven a poc a poc, pesades, per les meves galtes, talment com el suc que jo havia tret a la meva vida. FASTIGÓS!- vaig cridar dins el meu cap. Era fastigós respirar el mateix aire que respirava en Lluís, l'havia arribat a odiar tant...No podia més, tot era feixuc, groller, absurd, no tenia res a perdre...Una rialla ben grossa es va dibuixar als meus llavis, quan amb un cop de volant vaig fer girar el cotxe en rodó i un camió que circulava per l'altre carril es va empotrar contra nosaltres.La meva última mirada: els ulls i la cara blanca d'en Lluís. El meu últim pensament: Experimentar en uns petits segons, el plaer d'haver-li fet un favor a en Lluis.

Va de castanyes i moniatus...

Per Tots Sants mocadors i capes grans...

Amb aquesta dita arribava el fred temps enrera, perque a temps d'ara mengem les castanyes i els moniatus en màniga curta.

Segons diuen alguns cronistes aquesta tradició de menjar castanyes, molt arrelada a tot Catalunya, es va iniciar durant la nit que va del dia de Tots Sants (1 de novembre) al Dia dels Morts (2 de novembre). Fa anys, durant aquesta vetllada, els campaners de les esglésies no paraven de fer sonar les campanes per avisar els veïns de l'arribada del moment de pregar pels seus difunts. El gran cansament que produïa moure les rudimentàries estructures dels campanars durant tantes hores feia necessari poder refer forces. Per això els campaners s’enduien castanyes, el fruit que més abundava en aquesta època de l’any, i alguna ampolla de vi dolç, per fer-les passar millor i, a la vegada, combatre el fred en els pocs moments de descans. A finals del segle XVIII, el costum de menjar castanyes en aquest dia s’havia generalitzat a tot el territori. Així van aparèixer les castanyeres que es van fer molt populars pels carrers de pobles i ciutats, fins que es van convertir en tota una institució. Les més conegudes tenien parada fixa, i segons diuen els nostres avis, amb sofisticats sistemes i molta paciència, torraven les castanyes de tal manera que era una meravella menjar-les.

Així doncs, celebrem els nostres costums, res de celebrar costums foranes com el hallowein.

M'han proposat...

M'han proposat escriure una segona part sobre la menstruació o regla.

Una segona part per parlar sobre les relacions sexuals i "ella".

Per mi com a dona alliberada no tinc cap recança alhora de fer-ho, però aquest bloc està obert al món i no només al que té un racó dalt del món.

Al llarg de la història aquest tema s'ha portat amb molta discressió i hermetisme, vergonya, fàstic i pors.

Encara recordo quan la meva àvia deia que quan tenies la regla i feies un all i oli aquest es tallava.

Històries de vella:

-si toques un arbre o una planta tenint la regla es moren.

-no et banyis quan tens la regla que se't talla, el què es talla?.

-i no parlem de tenir-hi relacions sexuals.

I dic jo si això és veritat com és que encara hi ha vegetació en aquest món?. i quantes dones amb el "cuento" d'ara no em toquis que estic esperant la regla ,si encara falten dos setmanes !més la setmana de la regla, pobre home tres setmanes sense poder "follar".

Vosaltres veins del meu bloc que en penseu?

Teniu relacions sexuals quan la vostre parella té la regla?

Ostres si avui no sembla un post sembla un meme.

Reflexions d'una dona

Vora el llit d'un riuet deixo anar els meus pensaments de dona. I reflexió rera reflexió arribo a la conclusió de que realment, la dona es va alliberar amb l'arribada del tampó?
És un pensament profund si mirem enrera, fa segles quan la dona menstruava el que feia sevir per l'ocasió era una cordeta ja sigui de fil o espart al voltant de la cintura i una altre cordeta enganxada a la banda del darrera fins a la banda del davant i llavors s'hi lligava un "paño"(roba gruixuda). Aquesta mena de sevei romangué força segles.
Després i ja més actual sobre el segle 20 quan ja existien les calces, el "paño" ja fet de roba de tovallola s'aguantava en llurs calces, però tenia l'incovenient que s'havia de rentar cada vegada que te'l canviaves.
La revolució d'aquesta mena d'actes vingué amb la tan benvolguda compresa, feta d'un material innovador que després d'usar-la la podies tirar a les escombraries. La dona va guanyar amb aquest ús moltes ventatges com ara, anar més néta, tenir més llibertat de moviment.....
Dins del marc de les compreses com tot en aquesta vida va anar evolucionant i a la compresa li van sortir ales, si com ho llegiu, ales però no per volar, només faltaria tenir tanta llibertat d'expressió; aquestes ales serveixen (encara no están en desús) per no tacar les vores de les calces. També va evolucionar cap a la primor (potser una moda estilista) i la compresa que de fet era gruixuda (donava l'aspecte d'haver-te baixat del cavall), passava a ser la mínima expressió, súper prima i a més inodora, no fa olor, no obstant las d'anar canviant de tant en tant.
I llavors va arribar el tan esperat i lloat tampó, esperat perque sobre els 70 la meva germana que en feia servir li portaven de USA via correu. I per fi arriba a casa, i te'l trobes primer a la farmàcia i després als supermercats. I pensereu què en té de lloat aquesta mena d'artilugi, doncs com us anava dient la meva reflexió arriba a tenir un final, un final perquè hores d'ara la dona posant-se un tampó té total llibertat de moviment, gens ni mica d'olor (sinó t'has posat colònia abans) i no t'adones que estàs menstruant.
I ara que hi penso no teniem més llibertat alhora de menstruar quan erem a l'època del homo sapiens?......Almenys no teniem despeses....i tot anava cap avall...

Quina mena de moda és aquesta?

Inconvenients o traves d'aquesta diguem-n'he

moda:

-Distreure l'alumnat, si portes aquesta moda noi/noia i tens un company/a al darrere teu, el fet d'imaginar-se el que no veu fa que no estiguis al 100% del que estar dient el "profe".

-Despesa important en roba interior, ja que per poder ensenyar la roba que de fet no s'ha de veure i l'ensenyes, has de comprar calces,tanga o calçotets "chulus" i sobretot de marca.

-Refredament de la zona lumbar quan l'hivern s'apropa, i sobretot quan vas motoritzat.

-Impediment alhora de caminar i no diguem quan has de córrer.

-Perds atractiu físic doncs les cames s'escurcen en el cas dels nois, recurdeu en Cantinfles o Patufet.

-Neguit, doncs sempre has d'anar pujant-he els pantalons i mirar enrera per si de cas quelcom que t'interessi com a presunte "ligue" estigués al teu darrera i veiés que lleig queda quan vas pujant-he els pantalons.

Ara el que voldria saber és si n'hi ha de convenients.

Més cervesa

L'altre dia quan arribava a casa em vaig trobar al meu veí de l'àtic en Clint, em va convidar(per celebrar que jo era nova al veïnat) a unes "cañas". Un cop asseguts al bar de la Carme F.(la veïna del 3.2.) va demanar dues cerveses negres, dues Guinness. Jo que la vaig tastar a Londres ja fa temps i no em va acabar de fer el pes (vaig trobar que feia gust a regalessia), li vaig dir que no,que jo m'estimava una rossa i de casa, una Moritz. Ell molt convincent em va recomenar que ja que era ell qui convidava que la tastés i que ja li diria el què..

Bé som-hi! ens porten les dues Guinness...i faig un glop, i un altre i noi no sé si era la companyia però la cervesa negra (que la diferència amb la rossa és que la malta que fan servir la torren abans) se'm presentava com un plaer pels meus sentits. La conversa va esdevenir molt llaminera. En Crisol (el veí del 1.1.)va arribar amb un somriure a la cara i va seure's amb nosaltres aixecant el cap i demanant a la Carme F. una Estrella. Estàvem força animats doncs demà era festa i no teniem pressa.

Ostres ! vaig pensar, si havia de trucar a Nosotras mismas, li vaig prometre una cervesa. Vaig agafar el telèfon per trucarla. I en deu minuts ja estava amb nosaltres. Ella va demanar una heinneken ben fresqueta, de barril.

Però el moment culminant de la nit el va posar l'striper quan es va enfilar damunt la barra del bar i movent els malucs esverava totes les dones del bar, i això que la cervesa la pren sense alcohol. Sort que just quan l'striper acabava el seu espectacle entrava el senyor Mossèn demanant una pepsi, clar no podia ser d'una altre manera sinó demà no podria obrir el confessionari. Però no estava sol prenen quelcom que no fos cervesa, jo mateix estava xarrupant una ampolla de cacaolat, i com la xarrupava.

Vam acabar a les 5 h, de la matinada, això sí cadascú a casa seva, o això va semblar...

P.D:T'he penjat la foto striper (això era el començament de l'espectacle), suposo que no ho trobaràs de mal gust, perdona si he estat agosarada.

La cervesa

L'altre dia en un d'aquests diaris que no pagas ( a mi me'l done'n a l'estació ), no ho sé si era un QUÉ!, un 20 minutos o l'ADN, bé un d'aquests. Total que feia esment a la cervesa, aquest líquid groc tirant a taronja i amb bromera. Beuratge que 11.000 anys a.C ja es conreava a Mesopotamia, 500 anys a.C. els romans i grecs meynspreaven la cervesa afavorint el líquid que surt del raïm ( el vi), Desde 500 a 1700 anys a.C. la cervesa es fomenta a les tavernes i monestirs.

El 1516 arriba a Alemanya en tota la seva puresa.
El 1880 s'inventa la refrigeració.

Total que aquest líquid tan saborós , ara els estudiosos i investigadors en descobert que té unes propietats d'allò molt afavoridores per l'organisme:

-Té poques calories 42 kcal/100ml. no té grasses.Però si una quantitat important d'hidrats de carboni i vitamines i proteínes que fan que el seu consum sigui beneficiós per la salut.

-Promou la secrequeció dels sucs gàstrics i facilita la digestió i estimula la gana

-El seu consum moderat actúa com un diurétic.

-La seva graduació alcohòlica és baixa (4º-7º), malgrat que hi han cerveses especials amb més alta graduació.

-No hi ha cap estudi que relacioni la cervesa amb l'obesitat.

-"La barriga o tripa cervecera", no existeix, sinó que és l'elevat consum calòric d'aliments rics en grasses que de vegades acompanye'm amb la cervesa o qualsevol beguda.

-Porta una quantitat important de fibra.

-Vitamina C, més quantitat que en un suc de taronja natural.

-Rica en potassi.

El metge li va recomanar a la meva germana que per no tenir problemes de descalsificació d'ossos quan s'arriba a la menopausa hauria de prendre's un "quinto" cada dia, i per recuperar la massa óssea, el traumatòleg també li va recomenar a la meva mare.I a part de tot això t'inmunitza davant dels refredats i de moltes més malaties.

Així doncs a beure cervesa, però en moderació.I quant en convidin no rebutjis la invitació, això si "cuidadito" amb les tapes que menges acompanyant aquest beuratge que tanta salut ens dóna.

Filosofia naturista

A Mont-ras, Girona hi ha un camping naturista.

Naturisme té com a definició "oficial" desde l'any 1974, una manera de viure en harmonia amb la natura, caracteritzada per la pràctica de la nuesa en comú, amb la finalitat d'afavorir el respecte a un mateix, als altres i al medi ambient.

Al contrari del que molta gent pensa, el naturisme no és una moda. El naturisme és una forma de vida igual o potser més digne que qualsevol altre. Al cap i la fi els naturistes promulguen la llibertat de la persona a estar i sentir-se lliure en els llocs que consideri oportú.

Pot ser que soni una mica utòpic,i en realitat en així, perquè qualsevol forma d'organització social obliga a acatar determinats principis que estimulin la convivència i el bé del grup. Els nudistes/naturistes ho entenen perfectament és per això que un naturista practicarà el nudisme a aquells llocs aptes i destinats a tal efecte. Els naturistes reclamem els nostres espais en els quals podem trovar-nos còmodes i identificats en la nostra forma de viure,sense interferir en els costums o els entorns socials aliens al naturisme.

Jo m'hi vaig sentir i m'hi sento partidaria d'aquesta filisofia o manera de viure-hi, malgrat que la parella que ara tinc en aquest moment no n'és.

Final de la història....

No sabia que fer, doncs tenia la noia a casa plorant i creant tolls de llàgrimes damunt la taula de la cuina.
Però vaig mirar una altre vegada i allà estava ell tot despullat i dient-me amb el dit que pujés.
Ja n'estic fins el cap damunt!!! vaig pensar i llavors vaig pujar.

La porta era oberta, estava emprenyada però alhora tenia por, no sabia el que em trobaria...
Una veu d'home que sortia d'una de les habitacions va dir que tanqués la porta...
La vaig tancar i vaig anar entrant...sense fer soroll, al menjador no hi havia ningú, cap noia de les que dies enrera m'havia topat a l'escala...a la cuina tampoc...
La veu d'home va tornar a parlar i em va dir que trigava massa que on carai m'havia ficat...
Llavors vaig obrir la porta de l'habitació d'on venia la veu i allà estava ell ,dret, nu,guapíssim amb un pinzell a la mà i davant seu un cavallet....es va girar i em va dir que no havia trobat cap noia amb unes peculiaritats com les que jo tenia, totes les noies que passaven pel seu pis no les tenien i marxaven, algunes empipades, d'altres plorant ( com la que jo tenia a casa inundant la cuina)...
_Que dius? no entenc..._li vaig dir amb els ulls en blanc.

Movent el pinzell i assenyalant-me el meu cul em va dir que jo posseia una esquena i un final d'acte per poder plasmar en un quadre...i voldria si us plau que t'hi deixis fer.

Em va agafar tan de sobte que només li vaig saber o poder dir que si.
Vaja el meu veí de dalt és pintor, però i les catifes...

Però quan vaig anar a obrir la boca me'n vaig recordar del ram de roses vermelles (tipus sang) que ell m'havia deixat a la porta, que potser ho havia fet perque callés de cara a la portera?

La boca se'n va tancar i només vaig poder dibuixar un somriure,un somriure tonto,(perque no tenia un mirall a prop...),mentre ell enfilava cap a l'escala.

Al vespre tornant de la feina i un cop sopada, em vaig estirar a un dels sofàs (ja sabeu que en tinc dos a la sala). Aborrida llegint el Quixot....van trucar a la porta amb els nus dels dits, però molt suament, em dirigí cap a la porta (anava en camisa de dormir, això si molt fineta, no de franel.la) i quan la vaig obrir va aparèixer la noia pèl roja. Pobreta, plorava i sanglotava, em va demanar si podia entrar...
La vaig fer entrar a la cuina per allò de si volia un got d'aigua, va seure's a una cadira de boga i em preguntar si es podia quedar a dormir.
Jo no la coneixia de re i em va fer cosa d'embolicar-me amb els problemes dels altres, però d'altre banda em feia llàstima de deixar-la en aquell estat.
Així que em vaig girar cap a la pica i alçar el cap per agafar un got, el vaig veure, i amb el dit index em feia que pujés.

Continuarà, però ja queda menys que demà és el dia de la palito (fotos, votar,fin,guanyadors).

Em vaig assabentar per una carta oberta dins la meva bústia que les catifes eren d'Istambul, es veu que el veí de dalt havia estat per aquests móns de Déu aquest estiu.

El dilluns de bon matí baixava del pis de dalt una noia alta i pigarda (Serrat), que em va saludar, al migdia en arribar a casa per dinar una altre noia, que baixava del pis de dalt per les escales, (doncs no en tenim d'ascensor), aquesta més rodoneta i rosseta, em va preguntar si la senyora portera tenia claus de tots els pisos, doncs havia tancat la porta i les claus se les havia deixat damunt la taula del menjador.
Jo li vaig contestar que si, però que això de demanar les claus ho havia de fer l'amo del pis en concret.
Ella va riure tirant enrera tota la seva cabellera rossa.

Estant a la cuina de casa meva preparant-me un estofat de carn de vedella (faig per quatre vegades i després el congelo), vaig veure per la finestra estant, una altre noia, aquesta era pèl roja que s'estava tota nua passejant pel pis.

Era curiositat el que jo sentia?

Me'n vaig anar a treballar i quan tancava la porta de casa la noia pèl roja baixava del pis de dalt. Però, si la rossa s'havia deixat les claus damunt la taula del menjador, com és que la noia pèl roja no li podia donar si ella trucava al timbre.
Ufff, quin galimaties!!!, no entenia re. i la curiositat anava pujan de volum...
Al vespre quan tornava cap a casa, el vaig veure, és tan guapo, tan alt, tan sexual...(veí de dalt).

No vaig poder més i li vaig dir....

continuarà

El veí de dalt

De bon matí sortia jo de casa meva tota arregladeta i pentinadeta i, de sobte al replà de baix em trobo una catifa gegant que caminava i jo que no la vaig veure vaig topar amb ella, tota jo estirada a terra amb les faldilles arremangades i el cabell fora de lloc.
La catifa va començar a parlar, i jo vaig pensar que el cop l'havia rebut al cap i sentia coses que no devia. Llavors va ser quan darrera de la catifa va sortir un cap de noi que en deia si m'havia fet mal, i si em trobava bé.
Gràcies a Déu que no eren al.lucinacions! Em vaig aixecar de terra, espolsar la faldilla i passant-me les mans pels cabells i, clar, tota enrojolada li vaig dir que no havia estat re que només havia estat l'ensurt.
A fora al carrer repenjades a la paret havien unes nou o deu catifes més.

A la feina a més de feinejar, vaig estar pensar què, que carai devia de fer aquest noi amb tantes catifes, potser les venia...

Cap al vespre vaig arribar a casa. Després de deixar les claus i la bossa al rebador i anar cap a la meva habitació, vaig començar a escoltar uns sorollets a sobre el meu cap (especifico damunt del meu cap, el sostre), eren una mena de sorolls sords, ofegats.
Em vaig posar roba còmode i vaig anar cap a la cuina a fer-me el sopar. A la cuina tinc una finestra que si miro cap amunt puc veure la finestra del pis del meu veí de dalt. I allà estava ell agafat a una catifa, vaig mirar d'apropar-me més a la finestra i el meu veí semblava...estava barrallant-se amb la catifa?, els seus moviments eren extranys, de tant tafanejar la tassa de caldo que jo duia a la mà em va caure damunt de l'aigüera (la tassa també), i el soroll va ser tant estrepitós que el meu veí es va girar i va mirar cap avall, i clar, allà estava jo mirant-lo.
Quina vergonya que vaig passar..em vaig ajupir d'una arrebolada; Però el mal ja estava fet.
Ajupida quasi de genolls vaig anar cap al menjador (la sala on tinc els sofàs) i em vaig quedar una estona llarga ,quieta, asseguda al sofà, sense escoltar cap soroll....De sobte el timbre de la porta va sonar, de l'ensurt per poc tinc un cobriment de cor. A poc a poc de puntetes per no fer soroll vaig apropar-me a la porta i mirant per l'espiell, el vaig veure...No sabia que fer doncs ell sabia que jo estava a casa, m'havia vist...pensa, pensa...Ja està, em posaré el vernús i simularé que m'estava banyant i que de fet jo no estava a la cuina. Corrent vaig anar al lavabo i vaig agafar el vernús me'l vaig posat damunt de la roba que portava, i una tovallola que me la vaig enrrollar al cap. Ja en situació vaig obrir la porta. Ell estava allà arrepenjat al llindar de la porta i em va dir que li digués a la meva germana bessona que fés el favor de no esbombar el que havia vist. Jo no sabia que dir i no vaig dir re, es va girar per enfilar l'escala i va marxar.

No podia encaixar tot allò que m'havia passat, i a més com carai sabia ell que jo tenia una germana bessona....



continuarà...

Birmània lliure!!!!

Avui et convido...

Recorda que a les nou del vespre, t'espero.

Ja fa un mes que hi visc aquí i la veritat és que encara no t'he convidat, sí ja sé que has pujat al pis i em fet la xerradeta, però avui et convido.

Avui a l'hora d'esmorzar he estat rumiant el que faré per sopar, peix o carn? No sé encara el que t'agrada més. He prés una decisió aniré al mercat, el tinc ben a prop, passajaré per les parades i això em donará alguna idea.

He anat al mercat. He comprat unes sipietes per fer-les amb cebeta, un enciam, tomàquets, cogombres, pastanagues, olives, pebrots vermells(per escalibar) el pa i una mica de formatge i pernil serrà. Ara només em falta el vi. Aniré al celler, hi ha un celler al carrer de les Camèlies que és molt pintoresc, allà m'assessorarant.

Quan he entrat un home bastant gran ( en edat), m'ha ofert una bona, molt bona selecció de vins, mare meva!. El vi negre negre l'hem descartat, molt a contracor meu doncs a mi m'agrada el negre, ja que menjarem peix.

Palplantada davant de l'estanteria de vins blancs, a començat a fer esment de la seva saviesa.

Mira noia jo et recomano un albariño, aquí tenim aquest Pazo Pondal, té una acidesa compensada, o aquest Tobia de la Rioja..

_ No, li vaig dir, a mi els Riojas em deixen la gola aspre.

_Bé, bé doncs...

_I si provem amb els vins de casa?_ li vaig dir jo.

El vell em marejava (la seva veu), xarel.lo, chardonnay, macabeo, parellada....Són estructurats, elegants i armoniosos...

_Jo només vull un vi blanc de casa nostra, és molt demanar?

_Veja'm, deixa'm...aquest!, Un Duc de Foix un vinet tranquil del Penedès..

Tranquil i jo ja m'estava posant nerviosa.

_Aquest, aquest mateix._vaig dir jo,volia enllestir ...

_Jo agafaria un del Montsant, són nervuts però rellisquen molt bé pel paladar.

_Miri bon home jo només vull un vi blanc del nostra país, em va bé un Priorat, un Montsant, un Penedés, un Alella...qualsevol d'aquests.

Sense mirar vaig posar la mà a una de les lleixes a l'alçada dels meus pits i vaig agafar un merlot de casa Torres, era negre i del Penedés, pero la veritat feia falta tanta pantomima ? si jo el que volia és el que més m'agrada, un vi negre, que malgrat tot també hi lliga amb el peix, total acompanyaran unes sipietes....

Vaig arribar a casa que ja eren quarts de 7 del vespre, em vaig afanyar. Les sipietes a foc lent fent "xup-xup", parar taula...posaré unes espelmes blanques petitones (igual que la veïna del davant), estovalles de fil (importades de Portugal) tot un "luxe", la cuberteria de plata de Cunill Orfebres(regal de la senyora Juanita), copes de vi altes i grosses com a mi m'agraden, plats alemanys...Tot preparat.
Ara jo. una dutxa ràpida, el shorts texans, una samarreta blanca de tirans, sandàlies de lligams romans, el cabell ben ondulat i esperar...Em serveixo una mica de vi negre del que tinc a la cuina(me'l porta l'avi Siset)...
I truca'n...Ostres! avui a les 21h era la reunió de l'escala...i jo amb el sopar a punt per a tu i jo sols.
Que faig?

La veïna del davant del meu bloc

Al davant del meu bloc de pisos, hi ha un altre bloc de pisos; m'hagués agradat molt més obrir la finestra i veure-hi el mar blau, sentir la seva remor i olorar la seva salabró.
Però pel preu que vaig pagar pel pis ja m'està bé.
Davant per davant dels meus finestrals del menjador (hi tinc una balconada que m'agafa dos finestrals), tinc també un finestral, també sense cortines, on hi puc veure una noia rossa de cabells curts, de tant en tant també un home. Crec que no viu amb ella.
La noia en qüestió no té miraments alhora de passejar-se per casa, amb poca roba al damunt. Té la seva balconada farcida de flors, de clavellines, geranis, palmeres...Fa molt goig, i fins hi tot l'olor dels jassamins arribo a flairar.

Quan vaig arribar a la barriada, al cap d'uns mesos, vaig entrar a una perruqueria petitona però molt ben arreglada, tenia un aire, com ho diria, esotèric, vaig entrar a repassar-me els cabells, i quina sorpresa! la mestressa de la perruqueria era la meva veïna del davant del meu bloc.
No li vaig dir que era la seva veïna del davant. De fet la Montse, la seva treballadora va ser la que em va tallar els cabells, la meva veïna només em va cobrar.

Aquella nit, vaig sopar al balcó, l'aire encara era càlid. Entre mig de les palmeres de la meva veïna , la vaig alvirà, avui tenia visita, espelmes, i la música m'arribava tènue...

La foto petitona és la perruqueria, la foto més allargadeta és el bloc on viu la meva veïna del davant.