diumenge, 17 de febrer del 2008

El Destí.


Crec en el destí, crec què tot allò que fem està escrit, crec que nosaltres caminem per camins abans forjats, malgrat tenir l'opció de desviar-nos i aquesta desviació també estava planejada. Mai fem res sense cap motiu, tant les coses bones com les dolentes serveixen per un després que ja teniem estipulat i personalitzat.
Massa coses m'han pasat en aquesta vida com per poder dir en veu alta que crec en el destí i les seves casualitats.
Casualitats que em van fer perdre un autobús i dos també per poder agafar l'autobús que em convenia, això, jo no ho vaig triar pas.
Casualitat alhora de conèixer una gran amiga que avui he retrobat, i encara em pregunto el perquè carai aquell dia va ploure i algú va moure els fils perquè ella em portés a casa amb el cotxe, si vivia a l'altre punta...

Anem trobant persones que malgrat no saber-ho ja hem coincidit en altres vides, per això a vegades ens resulten tan properes...



"Aprendre

és descobrir

el que ja saps.

Actuar és demostrar que

ho saps".

15 comentaris:

Sergi ha dit...

Molt místic tot plegat, però jo no m'ho acabo d'empassar. Crec que acceptar que hi ha un destí implica acceptar altres coses per les quals no hi vull passar fins que algú no sigui capaç de demostrar-m'ho.

gatot ha dit...

catxis... així ... ara ja sé de què em sonava el culet!!!!

petons i llepades predestinades!

Joana ha dit...

Potser la barreja de destí i arzar. Sempre penso que les coses succeeixen per un seguit encadenat de causes i no una.
Bona setmana wapa!

mossèn ha dit...

ein ??? ... bon dia ... salut

nimue ha dit...

estic absolutament d'acord amb tot el que has escrit. Els meus autobusos potser són uns altres però sí, és així com ho expliques.

robelfu ha dit...

Jo crec i no crec .
Si perquè espero que tot el que ens ocorre tingui una raó de ser així....
No perquè significa que tot el que faig segueix una línia no marcada per mi....

Jobove - Reus ha dit...

el desti es alla on et porten, inclós hi ha una estació, estació destí en diuen

salut

SHADOW ha dit...

No puc creure en el destí perquè no vull pensar que ha estat tan cruel amb mi. És una necessitat de no creure-hi, res més. Petons

Txell ha dit...

Casualitats de la vida... en el fons avui parlem del mateix!

Jo sí crec en el destí!

zel ha dit...

Osti, gent, magre ho veig...aquests miserables que no tenen res, han nascut predestinats?
Pot ser que tot sigui tan cruel?
bufffff

Striper ha dit...

Tot el que en pase a la vida es pot explicar per las casualitats.

estripanits ha dit...

Doncs jo no ho crec en les casualitat, ja veus què et dic...

Anònim ha dit...

Es una bona reflexió, normalment una casualitat gairebé sempre està lligada a una causualitat, així que potser si que el destí hi té alguna cosa a veure.
Per cert, per casualitat he arribat al teu blog, i per la foto del teu perfil m' hi he quedat. destí, casualitat o marketing ? petons

Jesús M. Tibau ha dit...

Doncs mira, en això no coincidim. Jo no crec que el nostre destí estigui marcat, i sí que crec en les casualitats, que només són això, casualitats immenses, com el simple fet que jo ara estigui escivint aquest comentari en aquest blog. Per a que aiò estigui passant s'han hagut de produir amb anterioritat milions de circimstàncies, totes casuals. I si no s'haguessin produït, doncs ara estaria passant una altra cosa, que fóra tan casual també.
Gaudim doncs de la sort que estem tenint de viure.

Dr.Mikel ha dit...

La casualidad no existe, es que simplemente estas en un determinado lugar en un momento concreto y te pongas como te pongas no es de otra manera.
Yo reconozco a Rajoy y a la Conferencia Episcopal, no me digas que tambien los soporte en otros tiempos que me deprimo.