Aquest matí contenta, em disposava a llegir els vostres blocs, he obert el primer bloc, una amiga que se'n va...tanca el bloc, ens deixarà orfes de paraules, d'imatges, de saber....
El segon bloc un amic...
Avui estic trista...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Ostres es veritat, quan algu sen va sembla com si faltes alguna cosa.
Ens acostumbrem a passejar pels blocs per a sapiguer coses dels altres y quan sen van fa molta pena .
Bueno nena anim i un petonas.
Rosa tard o d'hora tots caurem en aquest adéu...
Jo de moment, he tornat! :P
Qui marxa, per què no me n'he assabentat? Estic a la parra. Em sap greu, sempre sap greu quan algú tanca la paradeta.
es una llastima , fes-li saber que aqui estarem per si mai ens troba a faltar i vol tornar ;-)
Ja ho deia jo, caseu-vos sense avisar, com a les pel·licules americanas: Papá, papá, te presento a mi marido, nos casamos este sábado en Los Ángeles!. I sobretot, marxeu, marxeu, sense avisar!. Ànims, que d'altres i tu encara hi som.
De fet sap greu hi gent que marxa i molts han marxat en silenci, es una pena.Ai felicitats per el premi.
Hi ha dies grisos, i dies assolellats. La vida és un constant fluir. No la podem aturar... per més que ens hi encaparrem!
Bona nit Rosa
Doncs noia, puja a dalt, que tinc klinex a dojo i una proposta per fer-te somriure una mica...
Una abraçada molt grossa, Rosa!
una abraçada, bonica, no tigues trista...
anima't, que estic de tornada!
Quan estiguis trista imaginat a tots els del teu voltant nusos i salvant alguna excepció, a ben segur que et faràs un fart de riure. Petons.
Publica un comentari a l'entrada