Tedi

Anava asseguda al seient del costat del conductor. Ell, parlava i parlava. Les seves paraules rebotaven dins el meu cap, com si fossin pilotes de plom. Jo tenia la mirada fixe cap un horitzó llunyà. Era tot el que jo tenia, res al meu abast.

Es feia fosc, a la meva dreta el cel ja era encès, d'un color roig engrescador. A la meva esquerra, ell, en Lluís. Movia les mans damunt el volant, se'l notava nerviós, i llavors vaig arribar a pensar que potser sabia el que ens estava pasant. Ho dubto, tants anys de matrimoni i mai havia encertat alhora de fer-me un regal. Erem dos extranys, sempre ho haviem estat, però ara que els nois ja éren fora de casa, la buidor aspre i eixuta es deixava sentir molt més.

Mai, ens haviem assegut per parlar-ne, malgrat que els nostres ulls busquessin en desesperació quelcom a que aferrar-s'hi. La nit ja era closa. L'angoixa em pujava pit amunt. Vaig buscar un kleenex dins la meva bossa, em vaig eixugar el front, les gotetes de suor lliscaven a poc a poc, pesades, per les meves galtes, talment com el suc que jo havia tret a la meva vida. FASTIGÓS!- vaig cridar dins el meu cap. Era fastigós respirar el mateix aire que respirava en Lluís, l'havia arribat a odiar tant...No podia més, tot era feixuc, groller, absurd, no tenia res a perdre...Una rialla ben grossa es va dibuixar als meus llavis, quan amb un cop de volant vaig fer girar el cotxe en rodó i un camió que circulava per l'altre carril es va empotrar contra nosaltres.La meva última mirada: els ulls i la cara blanca d'en Lluís. El meu últim pensament: Experimentar en uns petits segons, el plaer d'haver-li fet un favor a en Lluis.