dilluns, 10 de març de 2008

Palma, Palmó o Mona


Palma, Palmó...


Més de 2.000 anys després de l'entrada de Jesús a Jerusalem, els fidels cristians d'arreu del món continuen rememorant la manera com els jueus van rebre el Messies, alçant palmes, branques de llorer i d'olivera per mostrar el seu goig al fill de Déu.Recordant aquells fets, és tradició que el diumenge anterior a la Pasqua de Resurrecció vagin a missa brandant palmes i palmons, que seran beneïts pel mossèn. A la missa i a la benedicció cal anar-hi ben mudat i estrenar, com a mínim, una peça de roba, ja que, segons el refrany, "Diumenge Rams, qui no estrena no té mans". És tradició que la padrina sigui la qui compri la palma més bonica o el palmó més llargarut al seu fillol/la.


La Mona...


La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis el número d’ous era de 13. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.
La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències ja per fi s’han acabat.


Records...de nena quan el meu avi què era el meu padrí em comprava la mona més grossa i bonica què hi havia a la pastisseria i com que la meva germana bessona que no n'era la seva fillola rondinava, el meu avi feia posar al damunt de la mona tot doble, doble d'ous,doble de ninots,doble de pollets,doble de plometes... el padrí de la meva germana que era un cusí no ho feia pas això...és què els avis són els avis.

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

quin records els de la mona, hi havia un temps fosc, negre que manava el fill de p.. de Franco que l'única distracció que hi havia per setmana santa era anar de pastisseria en pastisseria a veure els colors de les mones

Striper ha dit...

Jo la mona de mantega no la perdono, m'agraden aquestes tradicions.

mossèn ha dit...

quins preus !!! ... salut

XeXu ha dit...

Quina sort tenir de padrí l'avi. A mi els meus padrins no me l'han regalada mai, la mona. Sempre l'ha hagut de comprar ma mare, pobreta. Igual que el tortell de reis, sempre el paga ella igualment. A la meva família les coses aquestes no acaben de funcionar.

Jesús M. Tibau ha dit...

Són entranyables aquests records d'anar a busca la mona a ca la padrina, i desprñes fer-se la foto, amb la cara somrient, davant d'una enorme figura de "xicolate"