dimecres, 27 de febrer del 2008

Un somriure...


Dilluns al vespre quan vaig sortir de la feina, vaig anar a la cafeteria del costat a pendre'm un una ampolla d'aigua tenia molta set. Vaig demanar l'aigua i quan li vaig dir que què li debia, el cambrer em va dir, "con una sonrisa me basta"...i jo clar no li vaig pagar amb diners.


Dimarts al vespre el meu marit em va esperar a la sortida de la feina a la mateixa cafeteria, doncs jo vaig haver de quadrar caixa. El meu marit va demanar un tallat i després quan va acabar, li va dir al cambrer..."Que te debo? una o dos sonrisas?".


"Ni una ni dos sonrisas"...ell va haber de pagar amb diners. Total que miraré de no abusar a la cafeteria no fos cas que entressin en "quiebra".

15 comentaris:

Anònim ha dit...

jajaja...i serà veritat,quin morro el teu marit.
Quan vingui a comprar ja passaré per la cafeteria,però no abusaré només demanaré un aigua.

estripanits ha dit...

hehehehehehe i on és aquesta cafeteria?

Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit...

Collons, vaja amb el cambrer aquest, vaja pàjaru, a menys que no fos un somriure vertical, és clar, i aquí sí que els masclets ho tenim difícil.

Jobove - Reus ha dit...

que lleig que deu ser el teu marit !!! jajajaja

petonets

robelfu ha dit...

jajaja molt bo el David no te remei. M'imagino la cara del cambrer.
petons

Nosotras mismas ha dit...

M'has tret un bon somriure.

Gracies.

Petons

Sergi ha dit...

Quanta discriminació... però bé, és el que té ser guapa, que et guanyes alguns favors. Els homes ho tenim difícil això, com a mínim, els homes poc agraciats.

Striper ha dit...

Nena d'aixo es diu encant personal

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Avui he tingut un mal dia, jo hagués pagat quelcom més que un aigua per un somriure.

Jesús M. Tibau ha dit...

En una cafeteria no sé si n'hi ha prou, però està calr que un somriure obre moltes portes.
:-D

Mikel ha dit...

jajaja doncs la veritat es que el teu marit va estar genial ;-)

Joana ha dit...

On dius que és, aquesta cafeteria??

zel ha dit...

Jo també aniré a prendre un cafè a veure si cola, ja entraré amb la boca de bat a bat... ara, que pensant-ho bé, s'espantaran...jejeje
Petons!

Dr.Mikel ha dit...

Y es que ya lo dice el refran, uno es compañia, y dos en este caso multitud.
Petones.

Carme Fortià ha dit...

Segur que amb el teu somriure pagaries fins a ves a saber què!