dijous, 13 de desembre de 2007

Una de cementiris



Recordo una història que explicava el meu avi.
Deia que uns amics i ell van fer una jugesca de qui s'atrevia a anar al cementiri de Sants i clavar una espasa damunt una tomba del mort que havien enterrat aquella mateixa tarda.
En Rafael (que no era pas el meu avi) s'hi va atrevir.
A les dotze de la nit va entrar tot sol al cementiri saltant la tanca de ferro mentra els altres es van quedar a fora. En Rafael es va lligar la capa al coll, doncs aquella nit girava un vent que déu n'hi dó, i amb l'espasa a la mà va anar tirant pel dret fins que va trobar la tomba als seus peus, la terra flonja acabada de treballar, i just quan es disposava a clavar l'espasa dins l'esponjosa i vermellosa terra el vent va bufar tan fort que en clavar l'espasa la capa va quedar entra la terra i l'afilada fulla d'acer, llavors els amics que estaven fora van udolar i el Rafael va voler girar cua i marxar corrents...però la capa estava clavada sota l'espasa.
L'endemà el van trobar blanc, fred, amb els ulls trets de les conques i mort d'un cobriment de cor.

Avui en dia no portem capes...però portem bufandes.

21 comentaris:

XeXu ha dit...

Però quin mal rotllo!!! Jo sóc dels que s'hagués quedat de l'altre cantó de la balla, i hagués intentat convèncer l'altre que el que anava a fer era una bajanada.

Gatot ha dit...

doncs.... res, res.... fora bufandes! i ja posats, fora jaquetes i bruses i minifaldilles....

petons i llepades nues, nues!

Mikel ha dit...

amb aquest fred jo no em trec la bufanda per molts morts que s´aixequin de les tombes jejeje

Carme Rosanas ha dit...

Quines històries! Jo com en Xexu a l'altre costat de la tanca, patint per no haver pogut convèncer el personal que això era una bajanada.

Jo Mateix ha dit...

Faldilles ben curtes doncs.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el meu pare també explicava històries el dia de tots sants que eren de cementiri i ens tenia a tots acollonits, quins temps

Déjà vie ha dit...

q dius? i ningu el va ajudar? joer pobre nano. Jo q anava a preguntar si es molt habitua tenir una espasa per casa...

SHADOW ha dit...

No entro al cementiri per una juguesca d'aquest tipus ni boja... Em fa molt de respecte! Una història molt tètrica, de veritat.

Dédalus ha dit...

No me extraña que se le quedara cara de desenterrado, incluso al día siguiente. De todas formas, ya eran atrevidos... Lo digo porque aquí siempre se ha tenido un respeto "excesivo" a los cementerios (no digo a la memoria de los muertos)... Algo que en otras culturas, como la inglesa, siempre ha sido motivo de risa, ocurrencia e incluso escarnio.

Besos, Rosa. De un vivo.

Clint ha dit...

Jo estic amb el gatot...i clar llavors tampoc caldria l'espasa no?

musa ha dit...

Caram quina història!
Però si els cementiris són autèntics museus d'escutura funerària!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Aquestes són al eman d'his`tòries que s'expliquen quan estàs amb una colla, a la vora del foc, i a fora bufa el vent.

Ui ui ui, quina por.

Jordi Casanovas ha dit...

Al cementiri de Tiana va passar una història semblant però en comptes de ser una espasa, va ser clavar un clau amb un martell... un cop feta la feina, l'atrevit es va girar, va posar-se la capa que al voleiar amb el vent es va enganxar amb el clau. El final és el mateix.

Striper ha dit...

Ostres quina mala estona, pobre home, jo sense espasa he visitat nocturnament el cementiri peró aixo ja es un altre estona.

LoveSick ha dit...

No és per res, però em sona a llegenda urbana, com eixa de que quan les persones anaven al sostre del autobús perquè no n'hi havia espai baix un xeic es va ficar dins d'un ataud perquè feia fred. Després el sostre es va omplir i ell va sortir de l'ataud, espantant a tot el món.... sona a peli de Berlanga però la he sentida en diferents pobles...

Terra ha dit...

Jo seria dels que s'haguessin quedat a fora del cementiri emprenyada perque no m'havia fet cas quan deia que no era bona idea.

Recordo quan anàvem de colònies i d'acampada quan era adolescent i ens posàvem a explicar històries de por per la nit.

Robertinhos ha dit...

i enlloc d'espases telèfons mòbils

Robertinhos ha dit...

per cert, ja hem format una plataforma en defensa de la faldilla vermella! jejeje

Carme Fortià ha dit...

Brbrbr puc sentir el fred i l'angoixa!

josepmanel ha dit...

No he pogut evitar un somriure al llegir aquesta història, ja que la meua àvia solia contar-me’n una molt semblant. Però en el seu cas el pobre desgraciat s’enganxava a la reixa que encerclava el cementiri quan pretenia botar-la i allunyar-se. Pel que fa a la resta tot és ben paregut. Això se’n diu cultura comuna, no?

Lluna Nova ha dit...

gatot sense bufandes agafem mal de coll, l'unica cosa es tenir precaució i la propera vegada que anem al cementiri a clavar una espasa a la tomba d'un mort ens la hem de lligar bastant per si de cas.
jejeje.