Suposo que l'ensorra més i sinó ho proveu: quan claveu un clau a la paret i es torça ben endins o fa el forat més gros...proveu de clavar un altre en el mateix lloc oi que ensorra més el primer clau que heu posat?
Llavors perquè quan la nostra parella ens deixa ens hi aferrem a la primera persona que passa per la nostra vida?
En aquest moment, durant el trànsit en que dura la nostra pèrdua no ho sabem i pensem que la nostra situació millorarà...de vegades surt bé però d'altres no.
21 comentaris:
Mai ho fet això, i no se molt be per que, poder per que estava tant feta pols que no volia ni caure en la temptació de tornar a fotre'm una ostia, pot ser??
Petonassos!!!!
Si, ens aferrem fins que ens n'adonem que no val un duru i llavors decidim que es millor estar sols que mal acompanyats!
moltes vegadas els segons claus son mes segurs que els primers perque t'assegures de que estigui ven fort y que no caigui com el primer.
Un tema molt complicat, per cert la teoria en si del clau no es del tot certa,en quant al resta segurament per la necesitat d'omplir coses que han quedat buides i que es troben a faltar.
que probat de posar un tornillo enlloc d'un clau, rosca millor i és més dificil de sortir
petons
Jo no crec que un clau pugui treure'n un altre. En el meu cas, segueixo intentant superar un dol per la persona que em va deixar sense contemplacions i no podria pensar en ningú més: ara el més important sóc jo! És la meva opinió...
Petons
a mi no em sembla una bona ide aixo d'un altre clau per treure el primer. Crec q despres d'una ruptura s'ha de passar un "dol" mes o menys llarg segons la persona. En el sentit q no es un moment d'obrira una relacio pq no pots estar be dspres d'una perdua encara q parlem d relacions, eh.
Potser és que la qüestió no és treure'n un amb un altre, sinó de posar claus nous que aguantin coses noves.
Doncs deixeu-me discrepar de tots vosaltres. Al món hi hem vingut a patir, per tant qualsevol cosa que trobem que ens faci feliços ni que sigui unes hores, fem-la.
Un clau treu un altre clau ?? No ho sé, però fer un clau i gaudir, bé es mereix un altre clau, encara que el fuster no sigui el mateix...
És una mena de filosofia en la que no hi crec. Esperar el moment, i estar segur que el nou clau que trobem aguantarà. Després la història serà com sigui, però córrer a aferrar-se al primer clau que aparegui no crec que surti bé la majoria de vegades, no pensem en claredat i ens mouen uns altres interessos, de vegades, no del tot legítims.
un clau treu un altre clau, clar que sí. Tot i que no sempre surt bé. I així anem. De clau en clau.
En aquests moments estic patint un procés de separació de la meva parella de tota la vida. La decisió de trencar ha estat seva i la veritat és que no sé si em sento amb prou forces d'iniciar una nova relació, almenys a curt termini.
Suposo que caldrà passar un temps de dol, recuperar forces i tornar a sentir-te segur per iniciar una nova vida al costat d'algú -si sorgeix-.
No creo que suceda tanto lo que comentas, Rosa: Eso de que, cuando nos dejan, nos aferramos a la primera persona que pasa. Y si es así, desde luego, nada o poco tiene que ver con amar... y sí mucho con nuestras carencias.
Creo que sólo desde una posición de serenidad, se puede protagonizar algo tan bello como es entregarse a otro. La necesidad de sustituir la pérdida nos conduce a reinterpretar papeles usados... y, con toda probabilidad, a repetir nuestro fracaso.
Es lo que siento, porque es lo que vivo.
Un besazo, estupenda.
I jo que m'he sentit "otro clavo" diversos cops...
Salut!
Potser perqupe acostumats a no estar sols ens fa por, i busques desesperadament companyia, oblidar tot l'anterior. Val la perna prendre's un temps per a recapacitar sobre nosaltres mateixos.
Pel que fa als claus, ja es veu que no funciona... pel que fa a les relacions, jo crec que tampoc, les precipitacions no són bones mai i jo crec que una relació de parella és una tema important a la vida. Una cosa és obrir-se al món i a la gent i a les possibilitats en general de relacions, quan et quedes sol, i l'altra és "substituir" la persona perduda per la primera que passi. El clatellot (probable i possible) es pot afegir al primer sense que noi te n'adonis.
Poc a poc i bona lletra... o bé el camí del mig.
si de fet el fet de treure un clau amb un altre només dóna mal de caps i mai ens satisfà, probar amb un clau de rosca reus...potser, però el primer de tot es deixà passar el temps de dol i llavors amb el cap serè poder buscar una altre cop la persona adient a nosaltres..mai és fàcil i com a éssers humans i sobretot perque aquí a la terra venim oi rondaire a patir sempre ens equivoquem o el que és el mateix intentem canviar allò que no ens agrada i acabem igualmen amb el segon clau....total deixar fluir la vida i agafà allò que ens ofereix i que en un principi no ens fa mal...la resta el temps ens ho dirà.... un petonet per tots els que esteu de dol i alegria que el millor està per passar.
Potser són les temptacions, les que ens fan prendre decisions precipitades i un cert neguit, com cruspir-nos una tassa de xocolata i dolços compulsivament.
Bromes a part... les coses en calent mai surten prou bé, deixar-les reposar i posar-hi temps, per mi és el millor remei!
una abraçada wapa!
sovint es simplement per revenja o per demostrar-te a tu mateix i a la humanitat en general que pots passar pagina , tot sense pensar el que estas fent ni le seves consequencies.
És curiós tot plegat, com funcionem per dins a nivell de sentiments. Penso, en el meu cas, que el dol per algú que t´ha deixat sense explicacions d´un dia per l´altre i sense que t´ho esperis, t´acompanya molts anys. No sé si tota la vida o no, però molts anys segur, pq no t´expliques el per què i no hi trobes una raó i això turmenta, i aquella persona t´ha deixat amb el marró de la depressió. Un clau no treu un altre clau, i necessitem el nostre temps per asserenar-nos, però si aquest nou clau apareix i et diu que t´espera el que faci falta, aquest clau és una gran ajuda per cosir el cor un xic més depressa i adonar-te que tens el valor i la fortalesa de tornar a estimar i entregar-te a algú que sí que val la pena. Una abraçada!
Per experiencia propia se que el millor es pararte a pensar abans d'actuar i quan un acaba fet pols per una ruptura, el primer que busques es tapar el forat per on s'escapen les teves esperançes; tot i que el millor es pensar amb el cap, perque si deixes actuar al cor segur que tornaras a equivocarte. El millor es esperar un temps prudencial i aprofitar aquests moments de llibertat, el temps de compartir arribarà tard o d'hora.
El problema es la por que tenim a estar sols, a quedarnos sols eternament, i aixo ens oculta a tots aquells que tenim al voltant, gent que ens pot donar molts bons moments.
Publica un comentari a l'entrada