Els Nadals

Que és el que tenien els Nadals anys enrera?

Potser l' inocència de ser un infant.

Records que a vegades fan mal, records on a vegades un sonriure es dibuixa als teus llavis, records...

Recordo aquells dies plens...El dia de Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia 1, la nit de reis, el dia de reis. Sempre a casa els pares, els avis, les meves germanes, la senyora Juanita, el tiet Miquel, després els marits, les nenes. Dies llargs fins el vespre, sentats al voltant de la taula, jugant al bingo, veient la pel.licula de Nadal, feliços, riallers....Torrades a llar de foc....

I ara aquests dies ja no hi són, aquests dies els vivim diferent d'una altre manera, no per això menys feliços, però diferents...Els avis ja no hi són, la senyora Juanita i el tiet Miquel tampoc, hi ha gent nova a la familia...El lloc de reunió tampoc hi és. Només queda el record d'aquells dies viscuts.

La melanconia s'apropa i jo la rebutjo. Posarem bona cara, intentarem que l'alegria ompli el meu cor. Perque el fet que tot sigui diferent no vol dir pas que sigui dolent.

ja som a desembre

El temps passa molt depressa i només t'adones quan per exemple vinc aquí al bloc i veig que desde setembre no actualitzo. Hi han hagut una sèrie de circunstàncies primordials que han fet que no hagi estat possible escriure o passajar-me pels demés blocs. Moltes de possitives i altres de menys però que s'han resolt molt bé.

Hi ha una notícia que m'ha posat molt contenta, una notícia que el meu marit feia molt temps que esperava i per fi ha arribat. Quan m'ho va dir em vaig omplir d'alegría, perque s'ho mereix, i crec que en farà bon ús.

Estic bé i molt enfeïnada, doncs a la botiga obrirem tots els diumenges fins reis.

Només quatre ratlles per fer-vos saber que a estones continuo dins la onda.

Un record dolorós per Joan Baptiste Humet, de vegades ressona dins el meu cap, la dolça Clara,.

No hi ha paraules

Només un clam,una cançó,un sentiment, una manera de viure.....SER CATALÀ.

El meu tiet...

A poc dies de dol en el cor de tots els catalans, el meu cor i la meva ànima se'n vestit de tristor.

El divendres passat el meu tiet ens va deixar. Els sentiments se'm desplegàren en un ventall inmens, perquè evocar-lo fa que m'endinsi dins la meva infantesa. Una infantesa inmillorable.

De Madrid vinguéren la meva mare i la meva tieta, quinze anys tenia la meva mare i la seva germana tretze quan van començar a caminar agafades de la mà del meu pare i del meu tiet.

Junts van fer molt camí i dic junts perquè els quatre van fundar l'empresa LP, que més tard es disoldria per continuar per separat, però malgrat això ells no se separarien, el contrari, a cada part de la meva tieta, què va tenir sis fills, allà hi eren el meu pare i la meva mare, a cada part de la meva mare, els hi eren. Junts van patir la mort de la iaia Maria, junts a les operacions i malalties dels fills, junts quan van operar el meu pare, a la meva mare, el meu tiet... JUNTS SEMPRE. SEMPRE...

Anys de diumenges al Mar i Cel, a la piscina de Can Perellada, a Papiol...Recordo l'emblemàtica furgoneta, els seus colors... els nervis de veure'ns. I és que heu omplert tants dies en la meva infantesa...què només puc donar les gràcies per haver caminat plegats, tiets i papes.

Ara us faltarà un jugador a taula...

Un petó tiet.

La por

La nit ja és fosca, tancada, silent, a casa tots dormim. Un telèfon es deixa sentir, un truc, salto del llit i li donc un cop al meu home, miro el despertador, 4:45, escolto dins el silenci de casa una veu, fluixa, no entenc el que diu. Baixo l' escala buscant el fil de la veu que conversa sola, arribo fins l'habitació de la meva filla gran, ella està dormint, quieta, la repiració tranquil.la. Pujo l'escala per tornar al llit sense entendre res, mentre pujo l' escala torno a sentir la veu gens entenedora. PROU, m'entorno al llit, jo s'ho faran.

L'endemà, el meu home torna a casa a quarts de dues de la matinada, la casa silent, tots dormim. Ell va cap a la cuina a sopar una miqueta, tot està callat,només es deixa sentir la flaire dels jassamins que la veïna del costat té plantats. Ell, revisa la casa abans de pujar a dormir. Mentre puja l'escala escolta una veu cantan una cantarella gens entenedora. Baixa l' escala, i s'atura davant l'habitació de la nena gran i tot està en silenci, ella dormint. Torna a pujar l'escala i la cantarella torna a ressonar dins la foscor de la nit. Va pujar cagant llets.

La pròxima vegada ho grabaré.

Educació

Cal recordar el que et van ensenyar els educadors, pares, professors..? A vegades cal fer un forat amb les mans i excavar dins del teu ser fins poder arribar a tocar els fonaments i llavors veure-hi el que van cimentar els teus educadors.

Hi ha molta gent que els seus fonaments trontollen perquè no van estar pastats amb bona educació, potser els educadors no en van saber més?.

Tot això em serveix per poder ,disculpar? Allò què jo no entenc de les persones.

Fa molt temps un amic molt estimat em va dir que l'educació és sinònim d'hipocresia. Jo no hi estic d'acord, perquè encara sóc de les poques persones (què il.lusa) que creuen amb la PERSONA, pura,neta,clara i amb principis.

Un queixal malparit

La nit em desperta amb un dolor punxat, efereïdor i engorrós, la suor em baixa espatlla avall, un plor d'impotència s'apodera del meu pensament i jo només puc maleir el "puto" queixal.

No sabia pas que un dolor de queixal fos tan fort, hagués parit un parell de vegades seguides abans de sentir la impotència de no poder minvar aquell dolor.

Vaig passar la nit dopada, dopada? només un parell d'hores s'esvaïa aquell dolor amb paracetamol d'un gram, després tornava l'enemic, semblava talment que les dents volguèssin sortir de les genives. L'endemà sense haver dormit i maltractada encara pel dolor vaig anar d'urgències a la clínica dental i allà es va obrir una claror, uns antibiòtics acompanyats d'unes pastilles, em van calmar la situació.

Reflexió: El "puto" queixal que em va donar la llauna era el del seny. És precisament aquest queixal el que fa trontollar tota la boca i el més íntim del teu ser, només per ésser el queixal què té cervell? És potser per això que en patim les conseqüències?