El Destí.

Crec en el destí, crec què tot allò que fem està escrit, crec que nosaltres caminem per camins abans forjats, malgrat tenir l'opció de desviar-nos i aquesta desviació també estava planejada. Mai fem res sense cap motiu, tant les coses bones com les dolentes serveixen per un després que ja teniem estipulat i personalitzat.
Massa coses m'han pasat en aquesta vida com per poder dir en veu alta que crec en el destí i les seves casualitats.
Casualitats que em van fer perdre un autobús i dos també per poder agafar l'autobús que em convenia, això, jo no ho vaig triar pas.
Casualitat alhora de conèixer una gran amiga que avui he retrobat, i encara em pregunto el perquè carai aquell dia va ploure i algú va moure els fils perquè ella em portés a casa amb el cotxe, si vivia a l'altre punta...

Anem trobant persones que malgrat no saber-ho ja hem coincidit en altres vides, per això a vegades ens resulten tan properes...



"Aprendre

és descobrir

el que ja saps.

Actuar és demostrar que

ho saps".

Perquè dos?

El fet de tenir un munt de coses de dos al nostre cos em fa pensar i rumiar, el perquè?

Dues mans,dos peus,dos ulls,dos narius,dos llavis(un de dalt i l'altre de baix)-ei, no confongueu l'expressió-, dos pits i els seus dos mugrons,dos braços,dos canells,dos genolls,dues anques del cul,dos colzes,dues espatlles,dues orelles...

He estat rumiant fins treure gairabé fum del cap...Al "cap" i a la fi tot és qüestió d'acostumar-s'hi, si aquell Senyor ens hagués fet amb un braç i un peu i un de moltes coses, també hi seriem perquè ens haguéssim amotllat al medi. Però el que realment em desvetlla o més ben dit és el centre de la meva reflexió és que, si les fèmines tenim dos ovaris ( cada mes ovul.la un, suposo que si en tinguéssim un de sol tindriem menys oportunitats de prenyar-nos)...el PERQUÈ els homes ténen dos collons....

1.Perquè tot el que vessen no hi cap amb un de sol (de colló)?

2.Per qüestió d'equilibri.

3.Per armonia, ei Rosa no per tu,eh?, i estètica.

4.Per què caram?

Una de les altres coses que em treuen el son és el perquè els homes no tenen dues...dos penis?, un per cada ou, o potser perquè les coses més importants del cos humà, com ara el cor, amb un ja n'hi ha prou?.

Premis de dos en dos!!!!

Avui, aquest mati m'han donat dos premis-suposo que per alguna raó-

Una copa daurada-suposo que alguna cosa hi haurà dins-

L'altre premi al bloc solidari-el penjaré a la paret del menjador-

La meva estimada Rosa, ha estat la de la copa i el meu amic Stripper, el quadre que penjaré.

Jo també haig de nominar a cinc o a set blocaires, però segur que em deixaria algú pel camí i això no està gens bé. D'ençà que per unes raons i circunstàncies molt volgudes vaig canviar de bloc, he anat fent una colla d'amics, amics propers i altres llunyans, però una colla d'amics.

Podria parlar que la primera de totes, totes ,va ser la meva entranyable Jo mateixa, explicant coses i cosetes i cròniques de la seva vida sense caure en la petulància i "l'snobisme". El meu amic Striper que em va escoltar. La meva Rosa, quan fa que ens coneixem..20 anys potser?. La Zel que em va arribar i m'arriba sempre al cor, com la meva Nimue que portem una trajectòria similar tu també Zel. La Shadow que cada vegada que la llegueixo voldria trobar-me un "estic de conya","a la merda l'altre", "ara que he trobat l'amor vull ser feliç". Ai Senyor Mossèn i a vos que puc dir de tanta sabiesa que mostren les seves pregàries?. Clint tant seriós i captivador, la veritat no sabria quin del dos triar, si al Clint o a Jo mateix, tant rumiador i vaja com escriu, és que em fa"què" pensar!.

A dalt, al pis de sobre tinc el meu veí de dalt que també va ser uns dels primers a contactar, per allò de les mudances, prou bé, sobre tot quan em deixa passajar-me per la seva biblioteca.

La picardia i potser molt més ho posa el Rondaire, perque sense fer rondes on seriem?.

El nou bloc d'en Robertinhos que ens aporta seny?.

No podia pas tancar la paradeta sense nomenar aquest poble Tarragoní, Reus...Sempre amb la informació i els colors i les fotos a punt, i coses que jo no sé i las he aprés amb Té la mà Maria.

La Boira i la Terra, la Terra i la Boira, com saber on comença una i acaba l'altre, cada una diferent i cada una per una cosa. La Carme F., encisadora i bones lletres.

Xexu, uns dels nous i que Déu n'hi dó.

El meu entrenyable Jesús M. Tibau, sempre et trobo quan vaig a missatges, sempre tan enfeïnat. La Txell juganera i "pallasseta", de bon rotllo ,no?.

El meu felí, Gatot, què ens ha traspassat i ens traspassa, què carai!,amb les seves receptes, la seva vida, la seva Cuca i els seus somnis. La Joana o dona de món que amb les seves llunes ens il.lumina la nit. L'estripanits que ens deixa cosetes en compta-gotes i vaja cosetes. El dr.Mikel l'únic bloc que llegueixo en castellà, perquè és interessant i no m'ho imposen. El Mikel que a vegades no l'entenc, p-3? oi? jo mateixa?.

La Dejà viè, què posa color a la vida i la trobo tan tendre...

La Palito que potser va ser la segona blocaire? ai marranota que quan escrius sembla talment que ho estem vivint.

Suposo que esteu tots i si hi ha algú que em deixo que es queixi!!!!!!!!!

Au! tots nominats, tots premiats, tots amb copes i tots solidaris.

Us estimo blocaires...perquè si, perquè vull, perquè em dóna la gana, perquè em surt d'allà...

La sagrada Familia

Transcorre el regnat d'Isabel II que, junt al bienni progressista i els dotze anys de moderantisme, tindrà fi amb la revolució industrial i l'impuls econòmic de la burgesia catalana. El 1870, Josep Ma. Bocabella i Verdaguer funda l'Associació espiritual de devots de Sant Josep, associació que promou la construcció d'un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. Amb els donatius dels devots, l'any 1881 l'associació compra un gran terreny entre els carrers Marina, Provença, Sardenya i Mallorca per construir-hi el temple. L'arquitecte Francesc del Villar presenta el primer projecte, de tres naus, set capelles absidals i una agulla de 85 m. I el dia de sant Josep de 1882, el bisbe d'Urquinaona posa la primera pedra del Temple Expiatori de la Sagrada Família.Per discrepàncies amb l'arquitecte Joan Martorell -assessor de Bocabella- Francesc del Villar dimiteix i Gaudí, ajudant de Martorell, és nomenat l'arquitecte del Temple. Gaudí planteja un nou conjunt de planta basilical, de cinc naus amb un creuer de tres i un cimbori de 170m. d'alçada, tot amb predomini vertical. Acabat l'absis, el 1894, comença la fonamentació de la Façana del Naixement, i la construcció del claustre i el finestral del creuer nord, que s'acabaran just quan es perden les últimes colònies espanyoles. S'acaba un segle i en comença un altre. El definitiu per a la construcció del Temple. El segle comença amb la celebració de l'any Jubilar Josefí, amb motiu del cinquantenari del Patronatge de Sant Josep. Però ben aviat la història del Temple pateix la seva major pèrdua: Gaudí mor atropellat per un tramvia. Aquesta fou la primera d'una sèrie de malguanys, que culminen el 1936, en plena Guerra Civil, amb la crema de la cripta, l'obrador de Gaudí i la destrossa de gran part de les seves maquetes per part d'uns escamots. No serà fins el 1940, en plena dictadura franquista, que l'arquitecte Francesc Quintana restaura la cripta cremada i reconstrueix les maquetes, a traves de les quals, avui en dia, es reconstrueix el temple. Degut als escassos mitjans, el creixement dels campanars del Temple fou molt lent. De fet, Gaudí només va veure acabat el campanar de Sant Bernabé de la Façana del Naixement.El 1929 -coincidint amb la visita dels reis de Dinamarca- es van acabar els campanars restants d'aquesta façana als que s'afegirà, l'any 1933, la llanterna de la Fe i el xiprer central. Un any després, s'aprova l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El 1954 comença l'etapa de ressorgiment de l'obra amb l'inici de la construcció de la Façana de la Passió: els fonaments dels seus campanars i l'aixecament dels murs. Quintana, Puig Boada i Lluís Bonet Garí són els seleccionats. I la fe i la devoció del poble, els instigadors. El dia de Sant Josep del 1958 es dóna un nou impuls a l'obra amb la col·locació del grup del Naixement de J. Busquets damunt la columna genealògica. El 1976 finalitza la coronació dels campanars de la Façana de la Passió, un any abans de la restauració de la Generalitat de Catalunya.En els darrers anys de la vida del Temple, es finalitza la construcció de la Façana de la Passió amb la incorporació de les escultures de Josep Ma. Subirachs. D'ençà fins aleshores, s'ha treballat en la construcció de les naus i del creuer, dels quals en formen part el pati de columnes, els cors i els finestrals superiors que els il·luminen. Un cop acabada aquesta part, l'interior del Temple estarà totalment cobert i es començarà la construcció dels absis. Serà en aquest punt quan el Temple arribarà a la seva maduresa, quan hom el podrà contemplar fent-se una clara idea de l'abast del projecte.Després, la vida de la Sagrada Família seguirà endavant, guanyant espai en la seva ascensió cap al cel.

Ahir hi vaig ser davant d'aquesta majestuosa obra inacavada, la pena es va apoderar del meu cor...fins quan aguantarà dreta?

Anem de cumple...

El diumenge el meu pare fa 78 anys. I estem convidats a dinar a Can Soteres.

Que puc dir del meu pare quan ha estat i és la persona que més m'ha ajudat a caminar per la vida?. Les seves paraules, els seus fets, els seus consells, la seva saviesa...Sempre hi és a punt per ajudar-te, té visió de futur i mai s'equivoca alhora de donar-te un consell.

Encara recordo l'empenta i la serenor que va tenir en un moment crucial a la meva vida, els seus ulls...

Parlo amb el goig del goig,

i amb el goig m'enfilo per les paraules,

tan dolçament com dir-te un secret,

un secret en veu alta i clara:

"Com podria fer què visquessis tota la meva vida,

com podria fer què el recolçament que sempre m'has donat

tingués una continuïtat serena dins el meu cor, quan tu marxis,

com podria dir que et vull i què la teva vida mai ha estat en va,

com podria dir que tu i només tu podries haver estat el meu pare."

La teva ombra és certa com la claror més alta

doncs cap arbre no concentra tanta llum.

Jo sóc de Lois

Els pantalons texans ja han fet 131 anys de vida. Creats originàriament per a tasques agrícoles i mineres que requerien peces de roba duradores i de gran resistència, fa anys que ocupen un lloc destacat en la majoria dels guarda-robes.
Estan confeccionats en denim, un teixit dur de cotó elaborat mitjançant el sistema sarja, en què els fils longitudinals (ordit) estan tenyits de blau indi i els fils transversals (trama) són blancs. Per això, els texans tenen un color diferent per l'anvers i el revers.
Com que la planta d'on s'extrau l'indi (l'anyil) és escassa (la seua collita no permet tenyir els 1.000 milions de pantalons texans venuts cada any en tot el món) és habitual fer servir colorants artificials (indi sintètic). Tots els texans es tenyeixen de la mateixa manera, és el procés posterior (mitjançant enzims, fregament sobre pedres, làser o arena) el que confereix a cada peça un to de nou o d'envellit.

Cal dir què no a tothom li escau bé uns texans, o un tipus de marca de texans. Però això no té cap problema, hi ha per a tots els culs...

Recordo que a la meva adolescència vaig patir prou, doncs els pantalons no m'agradaven gens i no trobava cap que m'agradés o s'ha adaptés a la meva anatomia. Amb els anys et vas fent a la roba o la roba es va fent a tu.

Hores d'ara només puc dir que els texans ténen una important rellevància en el meu vestidor, són els reis. Malgrat que hi ha una marca què és la que m'escau millor...serà pel meu culet?.

Avui estic trista

Aquest matí contenta, em disposava a llegir els vostres blocs, he obert el primer bloc, una amiga que se'n va...tanca el bloc, ens deixarà orfes de paraules, d'imatges, de saber....

El segon bloc un amic...

Avui estic trista...