Avui he retrobat el meu blog no sé si hi ha algún veí, m'agradaria que hi fóssins tots doncs vam crear una bona amistat, ara amb el confinament tornraré a escriure cosetes.

2009

A les acaballes d'un nou final del món, un apocalipsi, un desastre,...Doncs ens apropem a l'any on els maies veient el nou renaixement de l'espècie humana i per això era necessari un devastament de tota la nostra espècie...l'any és el 2012 concretament el 21 de desembre quan el sol entra a l'estació de l'hivern, encetem una nova esperànça.

Probablement tot són teories, però sempre hi ha un dubte i aquest dubte ni la fe en qualsevol déu fa que la por hi sigui evident.

El calendari maia, Stonehenge, les piràmides d'Egipte, el templa de Angkor Wat, cada monument de l'antiguïtat ofereix una pista d'un misteri milenari, un misteri que ens afectarà a tots els éssers vius de la terra.

Ens amaguen massa coses, potser perque no les compendríem, potser perquè som un experiment, potser arribarà un dia en que descobrirem el PERQUE, de la raça humana, el PERQUE som aquí...

Qui diu que els Reis Mags no existèixen?

Fins els nou anys vaig viure la il.lusió dels Reis Mags en tota la seva plenitud i magnitud.

El muntatge que els meus pares i la meva germana gran em "muntàven" feien què els Reis Mags fóssin reals.

Quan encetàvem el mes de desembre els Reis em trucàvem per telèfon, si heu llegit bé, em trucàven a mi i a la meva germana. Les trucades què podien ser unes tres o quatre, anàven desde que Ells sortien d'Orient fins quasi bé la nit d'abans de Reis. Ells, sa Majestats ho sabien tot, tot el que havíem fet de "dolent" i tot el que havíem fet de bo.

Recordo aquelles trucades amb por, nervis i a vegades no voler-nos posar. Recordo el dia que vaig tallar amb unes tisores els guants de goma de rentar els plats de la meva mare i Ells ho van saber, per això eren Mags, tot ho veien. I la nit Màgica que havien de venir no podiem dormir dels nervis, fins hi tot suàvem dins el llit.

Les meves filles també en tingut el privilegi de poder parlar amb els Reis per telèfon.

El divendres passat ens va trucar el Rei Baltassar, fins hi tot va parlar amb mi.

Els Reis Mags existeixen de veritat i sinó espereu que potser us trucaran també per telèfon.

Els Nadals

Que és el que tenien els Nadals anys enrera?

Potser l' inocència de ser un infant.

Records que a vegades fan mal, records on a vegades un sonriure es dibuixa als teus llavis, records...

Recordo aquells dies plens...El dia de Nadal, Sant Esteve, la nit de cap d'any, el dia 1, la nit de reis, el dia de reis. Sempre a casa els pares, els avis, les meves germanes, la senyora Juanita, el tiet Miquel, després els marits, les nenes. Dies llargs fins el vespre, sentats al voltant de la taula, jugant al bingo, veient la pel.licula de Nadal, feliços, riallers....Torrades a llar de foc....

I ara aquests dies ja no hi són, aquests dies els vivim diferent d'una altre manera, no per això menys feliços, però diferents...Els avis ja no hi són, la senyora Juanita i el tiet Miquel tampoc, hi ha gent nova a la familia...El lloc de reunió tampoc hi és. Només queda el record d'aquells dies viscuts.

La melanconia s'apropa i jo la rebutjo. Posarem bona cara, intentarem que l'alegria ompli el meu cor. Perque el fet que tot sigui diferent no vol dir pas que sigui dolent.

ja som a desembre

El temps passa molt depressa i només t'adones quan per exemple vinc aquí al bloc i veig que desde setembre no actualitzo. Hi han hagut una sèrie de circunstàncies primordials que han fet que no hagi estat possible escriure o passajar-me pels demés blocs. Moltes de possitives i altres de menys però que s'han resolt molt bé.

Hi ha una notícia que m'ha posat molt contenta, una notícia que el meu marit feia molt temps que esperava i per fi ha arribat. Quan m'ho va dir em vaig omplir d'alegría, perque s'ho mereix, i crec que en farà bon ús.

Estic bé i molt enfeïnada, doncs a la botiga obrirem tots els diumenges fins reis.

Només quatre ratlles per fer-vos saber que a estones continuo dins la onda.

Un record dolorós per Joan Baptiste Humet, de vegades ressona dins el meu cap, la dolça Clara,.

No hi ha paraules

Només un clam,una cançó,un sentiment, una manera de viure.....SER CATALÀ.

El meu tiet...

A poc dies de dol en el cor de tots els catalans, el meu cor i la meva ànima se'n vestit de tristor.

El divendres passat el meu tiet ens va deixar. Els sentiments se'm desplegàren en un ventall inmens, perquè evocar-lo fa que m'endinsi dins la meva infantesa. Una infantesa inmillorable.

De Madrid vinguéren la meva mare i la meva tieta, quinze anys tenia la meva mare i la seva germana tretze quan van començar a caminar agafades de la mà del meu pare i del meu tiet.

Junts van fer molt camí i dic junts perquè els quatre van fundar l'empresa LP, que més tard es disoldria per continuar per separat, però malgrat això ells no se separarien, el contrari, a cada part de la meva tieta, què va tenir sis fills, allà hi eren el meu pare i la meva mare, a cada part de la meva mare, els hi eren. Junts van patir la mort de la iaia Maria, junts a les operacions i malalties dels fills, junts quan van operar el meu pare, a la meva mare, el meu tiet... JUNTS SEMPRE. SEMPRE...

Anys de diumenges al Mar i Cel, a la piscina de Can Perellada, a Papiol...Recordo l'emblemàtica furgoneta, els seus colors... els nervis de veure'ns. I és que heu omplert tants dies en la meva infantesa...què només puc donar les gràcies per haver caminat plegats, tiets i papes.

Ara us faltarà un jugador a taula...

Un petó tiet.